+
Accede a tu cuenta

no

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Pere Cervantes: «Ara tinc menys pors per a afrontar altres reptes»

L'escriptor barceloní però resident a Castelló publica 'El chico de las bobinas' amb el prestigiós segell Destino

 

Història. L’autor «castellonenc» viatja a la seua Barcelona natal al 1945. - MEDITERRÁNEO

Eric Gras
07/06/2020

Immers en lectures com a Soledad (Alrevés), de Carlos Bassas, o l’assaig de Susan Sontag, Ante el dolor de los demás, trobem a Pere Cervantes, autor d’El chico de las bobinas (Destino), una història sobre la Barcelona de postguerra, del cinemas de barri, de les dones. És aquesta una novel·la sorprenent i supervivent del caos que ha patit el sector editorial aquest mesos. Parlem amb ell.

—‘El chico de las bobinas’ és fins avui la teua novel·la més novel·la, parlant en un sentit clàssic del terme. Submergeixes per complet al lector en aquesta Barcelona de postguerra. Va ser molt diferent el procés de gestació d’aquesta novel·la respecte a les anteriors?

—Sí i no. M’explico. Si bé és cert que en El chico de las bobinas faig un important canvi de registre, o que trasllado la trama als anys quaranta a Barcelona, he estat fidel al procés creatiu que tinc tan arrelat al meu cap. M’estic referint a la manera d’estructurar, de crear personatges i d’embastar trames i subtrames. És veritat que la fase de documentació va superar en molt a les meves anteriors obres, per això em va portar tres anys i mig de la meva vida la seva escriptura. I no obstant això no podria estar més d’acord que és fins avui la meva novel·la més clàssica, i que per tant el ventall del públic lector és major que en anteriors ocasions.

—Hi ha aquí un Pere Cervantes més assentat i madur, més conscient de les eines que té al seu abast. I després estan tots aquests homenatges i/o picades d’ullet a la teua ciutat natal, Barcelona. Què té aquest període concret de la història? Què simbolitza exactament per a tu a nivell personal i literari?

—Aquest context de la Barcelona de la postguerra és un tresor sense fons del qual podem extreure una infinitat d’històries que encara no s’han comptat. Conforme m’anava documentant em sorgien nous llibres en els quals pensar. És un període molt literari, molt cinèfil, prenyat de sentiments universals i de lliçons. A nivell personal m’ha permès descobrir possibilitats literàries que sempre m’havien semblat infranquejables. M’alegro que hagis denotat una major maduresa literària perquè la veritat és que escriure aquesta novel·la m’ha enfortit. Ara tinc menys pors a l’hora d’afrontar altres reptes.

—Acció i misteri es combinen a la perfecció per a portar-nos de la mà en aquesta història protagonitzada pel petit Nil Roig. No seré el primer a advertir que és aquesta una novel·la molt cinematogràfica i no sols per aquest retrat nostàlgic d’aquells emblemàtics cinemes de barri. Sols treballar les teues novel·les com si fossin escenes, no és així? I quin pes té el cinema en la teva història personal?

—No descobreixo res si dic que em vaig formar com a guionista de cinema a Barcelona allà l’any 2000. Aquells dos anys d’estudis em van servir sobretot per a convertir-me en un escriptor metòdic. En el meu procés creatiu he adaptat eines del guió a l’escriptura de les meves novel·les, tal vegada això explica aquesta sensació d’estar immers en una pel·lícula. El cinema és vital en aquesta història, de fet la novel·la és un homenatge al cinema des de la literatura. A aquests cinemes de barri que van servir de refugi als qui van sofrir la guerra i en ells es permetien poder somiar.

—No pot obviar-se en aquesta novel·la el pes de les dones, com el demostres amb el personatge de la mare de Nil Roig. Què seria del món sense dones?

—No existiria. Elles donen la vida. És l’home el que la majoria de les vegades la lleva. És l’home el que les viola i les mata en els conflictes bèl·lics i fora d’ells. La meva experiència als Balcans com a observador de les Nacions Unides em va descobrir que en les guerres sempre hi ha la mateixa víctima i que aquesta són les dones. Necessitava fer un homenatge a aquelles mares anònimes que van fer el necessari perquè els seus fills poguessin menjar en la postguerra. Per això El chico de las bobinas és tot un homenatge a aquestes dones.

—Hi ha extractes de la novel·la, cites, que li fan a un reflexionar perquè observa que l’ésser humà, el seu comportament, en massa ocasions no sembla evolucionar. En un cert sentit, dissecciones a la societat de 1945 però no puc evitar pensar o trobar similituds en la societat del 2020. La literatura com a mirall del que som o del que podem ser?

—Herències socials de les quals no ens desprenem. La veritat és que en la novel·la tracto de trobar sempre paral·lelismes entre la societat dels anys quaranta i l’actual, i de fet els trobo. I és llavors quan m’assalta la ràbia i la impotència en evidenciar que encara ens queda molt tros per recórrer. La literatura sempre és mirall, som nosaltres els que sovint no aixequem la mirada per a veure’ns en ella.

—I esprement l’essència de la novel·la. La literatura per a somiar, com somia Nil Roig, com somia Pere Cervantes?

—Somio despert diàriament. Primer somio i després creo una esperança. I és aquesta esperança el combustible que em fa emprendre el projecte d’escriure una nova novel·la, d’organitzar un esdeveniment cultural, de participar en ell o de crear passatges emotius amb els éssers més estimats. No concebo la vida sense esperança. A vegades l’esperança és il·lusionar-me amb el que m’oferirà la lectura d’un llibre.

—Com molts altres llibres, el teu va sofrir un «confinament» forçat. Com has viscut aquest procés que ha alterat el curs de difusió i recepció de la teva novel·la, sense presentacions físiques, sense la deguda repercussió mediàtica, etc.?

—Jo no ho dic un confinament. El chico de las bobinas el que va sofrir va ser un tsunami de dimensions inèdites en el món editorial. Va estar a la venda 9 dies. Al desè es va decretar l’estat d’alarma i amb això el tancament de les llibreries. A partir d’allí el llibre es va comprovar com un supervivent gràcies a les opinions dels lectors i sobretot dels llibreters. De no ser per ells el llibre hauria mort al desè dia i no obstant això acabem de sortir amb la segona edició. I sí, dol en l’ànima no poder presentar-ho, no haver pogut anar al Sant Jordi, ni a la Fira del Llibre de Madrid ni a tantes en les quals estava convidat. Però la vida és això, un canvi constant i ens hem d’adaptar. Crec que la novel·la s’ha adaptat abans als temps que el seu propi autor. A mi fins i tot em costa acceptar segons que coses d’aquesta nova realitat. Un eufemisme que m’irrita i amb el qual no em porto massa bé.

—Seguint amb l’anterior pregunta, creus que aquesta situació extraordinària ens ha fet ser més conscients de la importància d’un sector com el del llibre?

—Netflix ha guanyat en dos mesos 5.300 milions d’euros. Jo ho tinc clar: la cultura és guaridora, la cultura ha estat, és i serà el nostre refugi. Ja va sent hora que els nostres líders polítics la tractin com l’element essencial que és. Durant el confinament vaig tenir episodis d’ansietat. No sé què hauria estat de mi de no haver-me pogut refugiar en la lectura. He devorat més llibres que mai, el meu apetit lector ha estat desmesurat. Som el que vivim i llegim i jo últimament llegeixo més que visc.

—Un altre aspecte que considero que hem de destacar és el fet de publicar ‘El chico de las bobinas’ en una editorial com a Destino. Un gran pas en la teua carrera, no? Un altre més, vull dir. Explica’ns com ha estat.

—Un somni, ni més ni menys. El dia que el meu agent em va cridar per a comunicar-me que teníem una oferta de Destino i d’una altra editorial de renom no vaig necessitar pensar-m’ho molt. Formar part del seu catàleg és un somni complert. Ara tinc una obsessió però no li ho diguis a elles. I no és una altra que aconseguir que em continuïn editant. L’experiència de treballar amb l’equip d’Anna Soldevila, la meva editora, ha estat molt gratificant.

Temas relacionados