+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

CINEMA I MÚSICA

Exclusives versions sonores en directe i pantalla gran

Del 7 al 10 de febrer, al Paranimf de l’UJI, se celebra 14é Cinemascore amb Tunng, Seward, Paddy Steer i Güiro Meets Russia

 

Seward. Probablement, la banda espanyola amb el millor directe en l’actualitat. Sempre sorprenents. -

Eric Gras
03/02/2019

El Cinemascore s’auto-defineix com un festival únic en la seua espècie, amb la idea clara de crear moments únics i inoblidables, en els quals cinema i música estan íntimament lligats sobre un escenari. Ara és quan em preguntaran: Però el cinema i la música no estan ja relacionats a través de les bandes sonores? I jo els respondré: sí, és clar. Llavors, quina és la diferenciació del Cinemascore? Què fa que sigui tan especial? El seu punt fort, allò que realment el distingeix de la resta, o millor dit, que el converteix en una cosa exclusiva és que aquí, la música no és la pròpia de cada film, sinó la versió que diferents grups o intèrprets fan de cada film, i que comparteixen, a més, en directe, duent a terme el que podríem descriure com un concert cinematogràfic.

Sí, així és, el Cinemascore porta ja catorze edicions —si comptabilitzem la present— convidant a diferents autors i agrupacions perquè ofereixin la seua visió musical particular d’una determinada pel·lícula, aconseguint així una experiència insòlita, ja que d’alguna manera el que estan fent és descontextualitzar musicalment cadascuna de les cintes programades. D’aquesta manera, s’aconsegueix una nova creació, una cosa totalment nova, inspiradora si és possible, una autèntica performance si volem dotar-lo d’un sentit «artístic».

Organitzat des de l’Aula de Cinema i Creació Juvenil de la Universitat Jaume I i la promotora Born! Music, cada any d’aquests últims catorze, s’ha pogut gaudir d’actuacions antològiques per la seua posada en escena o bé per les pel·lícules projectades. Recordin que aquí tots dos apartats són imprescindibles. Imatge i música, música i imatge, intenten fusionar-se, oferint-nos «la possibilitat de gaudir del cinema i de la música en directe d’una forma diferent, on les sensacions poden ser molt enriquidores», com afirmen des de la pròpia organització d’un esdeveniment que, com ja hem esmentat, arriba aquest any la seua catorzena edició amb una programació de somni; o, més ben dit, de ciència ficció.

XIV EDICIÓ

El Cinemascore d’aquest any, que tindrà lloc del 7 al 10 de desembre al Paranimf de l’UJI i a la Casa de la Cultura de Castelló, ha apostat per endinsar-se en l’univers de les distopies, o de la ficció distòpica. A què ens referim amb això? Al contrari que la utopia, la distopia ve a significar la representació fictícia d’una societat futura de característiques negatives causants de l’alienació humana. En elles hi ha, o solen existir, la pobresa massiva, la desconfiança pública, l’Estat policial, la misèria, el sofriment o l’opressió.

La majoria dels autors de ficció distòpica ofereixen aquesta visió adversa i asfixiant per intentar dilucidar o reflexionar sobre qüestions similars en el món real. Dit d’una altra manera, el que pretenen és fer una analogia sobre aquelles problemàtiques o qüestionaments ètics i morals que protagonitzen i afecten als propis éssers humans.

Novel·les com Nosaltres, on Ievgueni Zamiatin imagina un futur mancat de privacitat i llibertats, en la qual la ciència i la tecnologia serveixen perquè unes elits totpoderoses esclavitzin a la humanitat, o els ja clàssics Un món feliç, d’Aldous Huxley, 1984 de George Orwell, i Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, que exploren el totalitarisme, la industrialització i les guerres mundials, a més de tractar temes com l’eugenèsia o l’eradicació de la cultura, són clars exemples de distopia que van servir d’inspiració al món del cinema, donant com a origen a tot un gènere que segueix a dia d’avui sorprenent per totes aquestes possibilitats futures que som capaços d’imaginar.

Precisament, les quatre cintes triades en aquesta XIV edició del Cinemascore compleixen tots i cadascun dels requisits distòpics. Ens referim a films com The Road, de John Hillcoat, basada en la novel·la homònima de Comarc McCarthy; la versió de François Truffaut de Fahrenheit 451 de Bradbury; THX 1138, de George Lucas, i Blade Runner, dirigida per Ridley Scott i basada en l’obra de Philip K. Dick Somien els androides amb ovelles elèctriques?.

QUI ÉS QUI I FA QUÈ?

Quins grups o intèrprets «s’enfrontaran» a aquests clàssics del cel·luloide? En aquesta ocasió, els protagonistes que es pujaran a l’escenari per interpretar les seues particulars bandes sonores són: Paddy Steer, Tunng, Güiro Meets Russia i Seward.

El dia de la inauguració, dijous, 7 de febrer, Paddy Steer s’encarregarà de «posar» música a The Road en la Casa de la Cultura de Castelló —aquesta serà l’única actuació que es celebri en aquest enclavament, ja que la resta tindrà lloc al Paranimf de la Jaume I—. Aquest ser camaleònic procedent de Manchester, al qual podríem definir com un veritable «home orquestra», és capaç de tocar el baix, la bateria i l’ukelele al mateix temps. No cal dir que és «un personatge al·lucinant, al·lucinat, inclassificable, la proposta del qual barreja terrisseria analògica amb ritmes kraut que conviden a un ball desencaixat», com asseguren des de l’organització del festival. La veritat és que les seues composicions estan plenes de colors infantils i de veus robotitzades, i les seues actuacions en directe, segons diuen aquells que ja han tingut oportunitat de viure-les, constitueixen una experiència entranyable i hilarant a un temps, «una mena de professor guillat que crea les seues pròpies eines i instruments».

El col·lectiu britànic Tunng, que porta 15 anys com a abanderats d’aquesta barreja entre folk i sons electrònics que es va fer dir «folktrònica», seran els següents protagonistes interpretant la música que han compost per a Fahrenheit 451. Després d’una llarga aturada en el seu treball discogràfic, els britànics han tornat aquest any amb noves cançons, amb les quals demostren la seua facilitat per unir textures acústiques amb artilleria electrònica i els consolida en el seu lloc privilegiat com a pioners d’un so que ha influït a la majoria d’artistes contemporanis. El seu concert se celebrarà el dia 8.

Els dies 9 i 10, el duo vila-realenc Güiro Meets Russia i el col·lectiu Seward musicalitzaran respectivament THX 1138 i Blade Runner. Els primers, Juanvi Fortea i Paco León, s’han convertit en tota una revelació, gràcies a la seua particular aventura musical cap a paisatges crepusculars en un viatge hipnòtic sense retorn. Influenciats per la Kosmische Musik, els paisatges sonors i la psicodèlia més experimental, el seu disc de debut es titula, precisament, Dystopia, i ha estat definit com un univers envoltant format a partir de sons expansius, atmosfèrics i paisatges repetitius i hipnòtics. Amb ell han cridat l’atenció tant de mitjans nacionals com internacionals. Al novembre de l’any passat, de 2018, van publicar el seu segon disc, Folk Psychology, en què dibuixen una crítica emocional als mecanismes psicològics de manipulació de masses en la societat contemporània. Tota una declaració d’intencions, sens dubte.

Finalment, i com a colofó a aquesta catorzena edició —el cartell de la qual ha il·lustrat tan magníficament Marta Negre—, tindrem a Seward, un col·lectiu d’acció sonora, cançó lliure i performance en perpetu moviment. Probablement, i segons diuen els experts, la banda espanyola amb el millor directe de l’actualitat. Aquells que acudeixin a la seua actuació, a al·lucinar amb aquesta barreja de percussions tradicionals i bateries experimentals, un banjo amb distorsió i efectes, una veu amb moltes personalitats, guitarres elèctriques, extractes manipulats de discursos, artefactes sonors... Un viatge a una altra dimensió, com el que proposa cada any el Cinemascore. Que segueixi sent així, ja que aquesta és una d’aquelles iniciatives que veritablement ens posen al mapa cultural i ens permet evolucionar.