+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ART

El cos, suport i material artístic

La Fundació Caixa Castelló organitza els dies 14 i 15 de desembre les IV Jornades de Performance coordinades per l’artista Bertomeu Ferrando

 

Missatges i accions. Martillopis serà l’encarregat d’inaugurar la present edició de les jornades. - MEDITERRÁNEO

Eric Gras
09/12/2018

És ja una vella història aquella que versa sobre l’art o sobre la mort del mateix que molts van baladrejar al segle XX. La novel·la també va morir al segle XX, segons uns altres. Déu ho va fer en el XIX; ja ho va vaticinar Nietzsche en La gaya ciència, i abans que ell Hegel en la seua Fenomenologia de l’esperit, i fins i tot Dostoievski en Els germans Karamazov. Tradicionalment, s’ha volgut veure en aquestes «morts» un sentit de conclusió definitiva, però res més lluny —o, almenys, això voldria creure—. Del que es tracta, diria jo, és de canviar de paradigma, o mirar (mirar-nos) tot des d’una altra perspectiva.

Existeix en l’alteració de les coses un sentiment alliberador i, també, per què no, reparador. M’explico. Encara que no ho creguem, sempre hi ha aspiracions per complir, reptes per superar. Saber això, malgrat que alguns els produeixi angoixa, és excitant a causa de les possibilitats que s’obren davant nostre, davant aquesta mirada —de vegades incrèdula— que anhela viure «noves» experiències.

Si alguna cosa ha caracteritzat els éssers humans és, precisament, l’avanç —encara que jo sigui procliu a pensar en aquest etern retorn nietzscheà, aquesta visió circular, no ja del temps, sinó de la nostra manera de pensar i actuar, doncs cometem sempre, sempre, els mateixos errors—. La tecnologia ens ha permès i permet aquest «progrés» —entengui’s la ironia de les meues cometes, per favor— que conflueix en aquesta metamorfosi constant, necessària d’altra banda per no ancorar-nos en patrons caducs o pensaments una mica carques. Així, malgrat el meu pessimisme al voltant d’allò evolutiu, reconec que aquesta transformació existeix —en major o menor mesura—, i que és vital per a l’esdevenir del nostre pensament, per més que hi hagi persones entossudides a mirar enrere i desempolsar models i actituds que únicament ens han portat desgràcies.

Amb tot, i reprenc l’argument de l’inici, si alguna cosa ha quedat demostrat al llarg de la història és certa urgència per revisionar tot, per reinterpretar tot, per analitzar i criticar tot. Així és com realment s’avança. En l’àmbit literari aquest canvi es va produir, encara que segueixen existint debats espinosos sobre una batalla que afecta altres disciplines, com en l’art mateix: experimentació vs. realisme.

Centrant-nos en l’art, sabem molt bé que la irrupció de les avantguardes va provocar aquesta ruptura, donant peu a una nova manera d’entendre i valorar la pràctica artística —cosa que, si ho analitzem bé arriba a sorprendre, ja que el mateix concepte «art» engloba totes les creacions realitzades per l’ésser humà per expressar una visió sensible sobre el món; per aquest motiu no arribo a entendre com en ple segle XXI hi ha gent que rebutja una obra abstracta o conceptual, quan l’art expressa i provoca idees i emocions—.

En aquesta ruptura o canvi de paradigma, el cos, el seu sentit, juga un paper fonamental en passar de ser un objecte de representació i constituir-se en eina, suport i material de les pràctiques artístiques. Sense que se n’adonessin, els «experts» i «savis» de l’art van veure com el cos es va tornar suport de reivindicacions, convertint-se en una eina de comunicació d’ideals i un vehicle contestatari privilegiat. Estem, per tant, davant d’un cos que és «material de creació i destrucció, un vehicle de provocació al servei de la llibertat d’expressió», en paraules de Celia Balbina, autora de l’article Art conceptual en moviment: Performance Art en les accepcions de Body Art i Behavior Art. És la pròpia Balbina qui afirma que ara els artistes li han conferit una nova dimensió al cos utilitzant-lo de diferents maneres, com tornarà a quedar reflectit en les IV Jornades de Performances que organitza la Fundació Caixa Castelló sota la coordinació de Bartolomé Ferrando.

LES PROPOSTES

Performer i poeta visual, catedràtic d’art intermèdia i performance a la Universitat Politècnica de València, Bartolomé Ferrando és un dels referents indiscutibles de l’art performàtic a Espanya. Ell ha estat l’encarregat de seleccionar les propostes que es podran veure i analitzar els propers dies 14 i 15 de desembre a la sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló.

Martillopis (Juan Luis Llopis) serà l’encarregat d’inaugurar aquesta edició amb la seua obra Petjades, connectada a la petjada humana, al rastre que deixem en la nostra rutina diària. Per la seua banda, Joaquín Artime presentarà Statement. El treball d’Artime part d’una obsessió autobiogràfica per registrar tot allò que l’envolta o preocupa. A la primera sessió, serà Inés Regaña l’encarregada de posar el punt i seguit amb Negro, una acció en la qual fa partícip a l’espai amb gran sentit sonor i plàstic, on la seua figura com a performer queda en segon pla i el protagonista és el material. Dissabte, dia 15, es podran contemplar les peces 09.10, de Liliana Luis Sogues, en què critica la violència que exerceix el poder patriarcal; Acció sonora de Truna (Andrés Blasco) i Colap-SÒ, de Claudia Pascual Botella, el discurs ve donat per la trobada i presentació dels processos evolutius de l’ànima. Art, cos i consciència.