+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Escriure des de l'amor i la còlera

Marin Ledun és el primer autor estranger en rebre un dels guardons Letras del Mediterráneo que promou la Diputació de Castelló

 

Premi. Ledun és el primer autor estranger en rebre el guardó Letras del Mediterráneo. - JOSÉ LUIS ROCA

Eric Gras
03/02/2019

L’escriptor francès Marin Ledun s’ha convertit en el primer autor estranger a rebre un dels guardons Letras del Mediterráneo que promou la Diputació de Castelló. La seua novel·la Descansar o ser libre (Versátil), ha estat mereixedora del premi en la categoria de novel·la negra, la qual cosa ve a certificar a Ledun com un dels màxims exponents del noir actual. L’obra aborda la violència que la pressió laboral i l’augment de la càrrega de treball exerceix sobre les persones en el món contemporani.

—Primera pregunta, obligatòria. Què suposa rebre un guardó com Letras del Mediterráneo?

—Un gran honor per a l’home mediterrani que sóc, i un reconeixement que no té preu a la meua feina de novel·lista a Espanya. Mantinc una relació particular amb la vostra llengua, el castellà, a causa de l’origen colombià de tres dels meus germans i germanes, i per a mi és un immens orgull ser publicat i recompensat d’aquesta manera.

—Coneixies la província de Castelló? Què et va portar a situar part de la novel·la a la ciutat?

—No coneixia la província de Castelló, excepte per haver passat ràpidament en cotxe, fa anys; però les meues editores a Espanya, Ediciones Versátil, que són valencianes, em van suggerir que podria ser un bon lloc per situar alguns fragments de la meua nova novel·la. En Descansar o ser libre, succeeixen a Castelló les seqüències dedicades a la història apassionada que viu el meu personatge principal, Stéphane Guyot, l’obrer francès que, després d’haver trobat a Loli Albayó, una dona que viu a Castelló, va obrir-se a l’amor i a la cultura d’aquesta dona i de la seua ciutat. Era molt important per a mi que aquesta experiència tingués lloc, si escau, a través del viatge. Del viatge i de l’obertura a una cultura diferent a la seua, que era la dels obrers del nord de França, els obrers que treballen en cadena. L’atractiu de Castelló, la seua cultura popular, les seues especialitats culinàries, el seu equip de futbol, ??els seus carrers i les seues places, la seua història, les seues platges. Stéphane Guyot, per primera vegada a la vida, descobreix a la fi, a través de l’amor, que existeix un món diferent al de la fàbrica i el treball. Que la cultura és un factor d’emancipació.

—Remarques en la majoria de les teues entrevistes que no conceps la literatura sense crítica social. La veritat és que en la novel·la negra actual, una part fonamental és aquest retrat, de vegades fosc, de la societat. A quins problemes principals creus que s’enfronten les persones avui?

—Es tracta d’una qüestió tan àmplia que em sento incapaç de respondre a ella. Procuro centrar-me, en algunes de les meues novel·les així com en la major part de les peces radiofòniques que escric per a France Culture, en la qüestió de la violència en el treball i de la seua conseqüència, el sofriment. És el tema central de Descansar o ser libre: com i per què les organitzacions fan sofrir a treballadors enamorats del seu ofici, i de quina manera això resulta inviable a mitjà termini. La qüestió del treball i del seu corol·lari, el consum, ocupen un lloc central. Estudiar-los, contar històries sobre aquests fenòmens em sembla fonamental perquè les nostres vides estan determinades avui per imperatius econòmics, de màrqueting, comercials, consumistes, productius, financers, etc. Com parlar del tema en una novel·la; com posar en un relat la situació subordinada dels treballadors i la manera en què impacta en ells aquesta realitat, humanament; com comptar aquesta faceta més fosca del món en el qual vivim: és el que m’esforço per fer, modestament, des del meu racó de novel·lista. La novel·la negra s’interessa per les persones i per la manera en què viuen. La crítica social és això: interessar-se en les persones i parlar d’elles.

—Existeix un compromís implícit en la teua literatura? Vull dir, creus que a través d’ella es pot millorar, o almenys aprendre dels nostres errors?

—Ignoro si la meua escriptura té aquest poder. És, en tot cas, un dolç somni. La veritat, és que alguns llibres han tingut aquest poder sobre mi, en el passat. Penso en Madame Bovary de Flaubert, Les coses de Pérec, La parcel·la de Déu d’Erskine Caldwell o La institució imaginària de la societat de Cornélius Castoriadis, per exemple. Sense aquests llibres, res del que sóc avui dia hauria estat possible. Van canviar la meua vida. Gràcies a les seues paraules he pogut canviar, comprendre el món que m’envolta des d’una mirada nova, arribar a ser millor.

—Tenint en compte algunes de les teues novel·les anteriors, on tractes temes molt delicats i controvertits com els suïcidis massius d’alguns treballadors de France Télécom, la literatura és un element purificador, sanador?

—També en aquest cas, ignoro el que uns altres pensen, però en el que m’afecta, la literatura té dues funcions: sanar les nafres de l’ànima i obrir-se al món. La literatura és un assumpte personal, subjectiu, d’una banda. Però és també, d’un altre costat, el mitjà per a relacionar-se amb els altres, per a ocupar un lloc en el món. Les històries que conten els llibres són un factor de relació social, és indubtable. Quan vaig escriure sobre els suïcidis en l’empresa, en referència al que havia viscut en France Télécom entre 2000 i 2007 com a assalariat, ho vaig fer des de la idea que aquesta experiència havia de ser compartida, i sobretot, narrada, de manera que sobrepassés el cas particular France Télécom, i mostrés que els fenòmens de violència en el treball existeixen en tots els sectors econòmics, tant en l’àmbit privat com en el públic, en els grans grups i en les petites estructures. Sentia molt bé que la meua petita història servia de ressò a una història més gran que anava més enllà de la meua persona, un gran relat d’homes i de dones que criden en silenci la seua angoixa en el treball a França i en altres països en els quals s’han implantat mètodes de gestió empresarial idèntics.

—Quins han estat les teues majors influències? Per què vas decidir escriure?

—Respondré amb brevetat, si m’ho permet. No tinc més que dos motors per a la meua escriptura: la còlera i l’amor. L’amor dels meus, de les terres que m’han vist créixer, dels éssers que em són volguts, i el que jo sento cap a ells. L’amor a les persones també, a la bellesa humana que es descobreix a tot arreu si més no s’espera. La còlera respecte de la manera en la qual ens esforcem a destruir sovint tot el que hi ha de bell entorn nostre, aquesta bogeria que ens envolta. És un concepte molt simple, ingenu. Però és una matèria inesgotable per a l’escriptura, i el món en el qual vivim és una construcció simple i ingènua, animada per creences que amb freqüència són absurdes. L’escriptura és una manera de prendre distàncies respecte de tota aquesta ingenuïtat.

—Amb aquest reconeixement, t’obres molt més al mercat espanyol. Què sents al saber que et tradueixen a altres llengües, que tens altres lectors fora de França?

—Un doble orgull, com deia abans. En primer lloc perquè saber que el meu treball és llegit per un nombre major de persones és una forma de reconeixement preciosa. I a més perquè jo mantinc una relació especial amb la llengua castellana, a causa dels meus dos germans i la meua germana colombians, adoptats en els anys 80 pels meus pares, la qual cosa m’ha portat a aprendre el castellà per a poder comunicar-me amb ells.

—Quin és el límit que s’ha imposat Marin Ledun en la seua escriptura?

—Anava a respondre que cap. Però sí, hi ha dos, malgrat tot: la lectura i la meua família. Ja veu que sóc un home raonable al capdavall.