+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Silvia Tena: «L'art et genera la necessitat de replantejar coses»

Crítica d’art, investigadora i ‘curator’, Silvia Tena comissaria l’exposició ‘Alción: poéticas en torno al yo’ al CMC La Mercé

 

Treball. Les investigacions de Tena se centren en les propostes artístiques dels anys 40 fins a l’actualitat. -

Eric Gras
25/11/2018

Cap de gestió de col.leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), doctora en Història de l’Art, investigadora, curator... Silvia Tena és un referent per a nosaltres en l’àmbit artístic. Ara comissaria l’exposició del col·lectiu Elixir Creativo al CMC La Mercé de Borriana Alción: poéticas en torno al yo. Parlem amb ella sobre què es un comissari, sobre el món de l’art avui dia, sobre l’art a Castelló.

—Voldria aprofundir sobre el paper que ha de desenvolupar, en la teva opinió, un comissari d’exposicions. Què és un comissari/a o ‘curator’?

—A mi m’agrada mes el terme anglosaxó curator (curador) perquè, al marge d’una qüestió mes espiritual, és una mica més fidel a la tasca que fem. El curator és qui te cura de tot el que succeeix dins del fet expositiu: es qui cuida la relació i la imatge de l’artista, qui interpreta les necessitats i expectatives de la institució i qui pensa com, i amb quines estratègies narratives, es comunicarà una obra d’art a un públic determinat. Els curators som una mena de narradors capaços d’idear, a partir de la selecció acurada d’artistes i les seves obres, un discurs, un relat, una manera més dinàmica d’entendre l’art, molt propera a la narració. Som una mena de catalitzadors, com diria Hans Ulrich Obrist.

—L’art actual necessita d’un revisionisme constant. Des de la seva perspectiva, on ens trobem en termes generals? I on diria que està Castelló a hores d’ara?

—Des del punt de vista del mercat de l’art, la nostra posició, tant a nivell estatal, autonòmic com local es clarament secundària. Estem lluny dels grans mercats de l’art. I el col·leccionisme es mou en cercles privats. Malgrat això, penso que hi ha trajectòries consolidades dintre del galerisme castellonenc, com ara les de Cànem o Collblanc que ajuden a pal·liar algunes mancances i les cinc edicions de la Fira d’Art Contemporani MARTE penso que poden acabar incidint en el galerisme amateur i professional. D’altra banda, la institució pública o mixta, sempre deficitària econòmicament, no pot vertebrar veritables col·leccions si no hi ha una ferma política col·laborativa entre institucions amb competències semblants. En aquest sentit, vull destacar la tasca de l’equip directiu del MACVAC que està impulsant una innovadora xarxa col·laborativa tant a nivell territori com a nivell institucional.

Pel que fa al món dels creadors castellonencs, crec que hi han molt bons a Castelló i que artistes com Marc Arza, Joël Mestre o Pilar Beltran, entre altres que no cito per no ser exhaustiva, tenen ja una trajectòria sòlida i unes apostes estètiques definides. Però les vies de sortida locals són encara deficitàries i molts d’ells, per obrir-se al mercat de l’art, han de marxar fora.

—Hi ha un vast i complex món de realitats expositives. Com podríem definir ‘Alción’, la mostra que ara comissaria al CMC La Mercé de Borriana?

Alción: poéticas en torno al yo vol ser una mena de laboratori d’idees, un camp de proves que, com faria un radar, aspira a rastrejar algunes direccions de la creació emergent local. Partint del llenguatge expositiu clàssic, el format esdevé obert en el sentit de que Alción es un projecte que engloba: una publicació, unes taules rodones que volen ser foro de debat artístic i una proposta expositiva on tenen cabuda diferents llenguatges; des de les apostes per trajectòries consolidades amb un llenguatge clàssic, fins a llenguatges propers al streetart, el shoefiti, la fotografía, la instal·lació o la performance. Alción no només es una proposta expositiva des d’un dispositiu de sala d’art (el Centre Cultural La Mercé de Borriana), sinó que pretén sortir al carrer i envaïr l’espai públic borrianenc.

—I com va sorgir el projecte?

—Respecte de com va sorgir el projecte, els membres del col·lectiu Elixir Creativo, Juan Poré, Angel Igual i José Ferrer em van explicar les seves propostes i, a la llum de visitar els seus tallers i veure les peces que estaven creant, em van confiar la lectura teòric-artística amb la mirada dels ulls d’un curator. En aquest punt, cal destacar el vot de confiança que això suposa, atesos que una mirada aliena als propis creadors implica, de vegades, replantejaments artístics profunds envers les mateixes obres i les seves lectures en diàleg amb altres.

—L’exposició fa referència a antics mites, mites clàssics, i ho fa per parlar de la metamorfosi, la transmutació, la migració, el cos com a territori... Com donar-li un sentit a tot això?

—Penso que part de les ensenyances del món mític o heroic dels clàssics, encara son d’aplicació avui dia a l’home contemporani. De vicissituds de l’ànima humana i la seva relació amb el mon i la natura, d’això els grecs en sabien molt. Moltes cultures s’han intentat explicar el mite de la regeneració interior del jo de moltes maneres. Però el mite de l’Alció, segons el recull Ovidi a Metamorfosi, ens ensenya cóm encara és possible un home nou, regenerat, partícep en l’etern cicle vital, si es donen les premisses adients (una aturada de la circumstància de vida que cal canviar, una introspecció que possibiliti la transmutació interna i una migració o translació a nou espai-temps que allotgi al nou-jo). La resposta plàstica de cadascun dels artistes triats en aquesta exposició, és la proposta que Alción vol apropar a la gent, al públic de Borriana i a tot aquell que accepti el repte de la reflexió que l’ensenyança del mite de l’Alció ens proposa.

—Ja sé que és una pregunta potser massa abstracta o generalista però... Què és l’art per Silvia Tena? Quina és la seva funció (si és que ha de desenvolupar una funció)?

—Entenc l’art com aquell lloc i temps on començar a definir preguntes. Per tant la seva funció comunicativa es innegable. Però cal tenir present (i saber acceptar) que l’art no té perquè interessar a tothom. Sembla que a l’art, en majúscules, se li demana una voluntat pedagògica que, sincerament, no crec que hagi de tenir. L’Art es un altra cosa; es coneixement que entra per altres vies sensorials i anímiques, a banda de les vies intel·lectuals o racionals. Sí que penso, en canvi, que ha de tenir una dimensió social (que no política o amb lectura política). Lamentablement, sovint l’art s’instrumentalitza amb unes finalitats alienes al mateix discurs de l’obra, dotant-ho de superficialitat i artifici. Això no vol dir que l’art visqui al marge d’una implicació política, ja que d’alguna manera es deu a un compromís que passa per unes qüestions ideològiques, però no és la seva funció, com sí que ho és la seva dimensió social, en el sentit que esdevé mediador que interpel·la i fa interaccionar a diferents segments del teixit d’un societat que el crea i el consumeix.

—Des de fa ja temps hi ha un debat al voltant de l’educació. Vosté ha estat professora i ets investigadora. Diria que hi ha prou eines de divulgació en l’àmbit de l’artístic? L’art i la seva reflexió tenen cabuda en els models educatius?

—L’art et genera la necessitat de replantejar-te moltes coses que sovint es donen per assumides i contribueix, llavors, a la formació de l’esperit crític de la societat. La seva presencia (com també la de les Humanitats i la Filosofia) en els currículums educatius es indispensable des del mateix moment que son disciplines que apel·len a allò emocional (allò irracional) i això trobo que és necessari per a contrarestar el positivisme educacional que arrosseguem des de la industrialització del segle XIX. L’educació plural no sols deu formar individus eficients en la cadena de producció com feia el positivisme decimonònic, sinó que ha d’aspirar a crear individus crítics, que reformulen preguntes i en el seu afany de contestar-les, contribueixen a aportar noves maneres de veure, interpretar i construir el món. Uns models educatius inclusius que donin cabuda a les arts ha de ser capaç de suscitar noves claus interpretatives per a llegir el nostre món, la nostra societat.