+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

MÚSICA

Castelló i jazz, un binomi que segueix sorprenent

Del 31 de gener al 3 de febrer tindrà lloc la 27a edició del festival ‘Jazz a Castelló’

 

Antonio Serrano. L’harmonicista de Paco de Lucía, un dels grans atractius de la cita. -

Kontxi Lorente. La pianista serà l’encarregada del concert de cloenda del festival. -

Eric Gras
27/01/2019

Hi ha necessitat d’explicar-ho tot, de buscar-li un sentit a tot? Pel que sembla, sí. La incertesa no és del nostre grat, és una sensació que produeix certa inquietud, fins i tot certa inseguretat. Som, la majoria, éssers massa racionals, la qual cosa ens perd, clar, perquè no hi ha res millor, a vegades, que deixar aflorar aquestes emocions i sentiments que tots tenim endins sense l’obligació d’interpretar o definir aquestes sensacions. En altres paraules, potser molt més senzilles, hi ha vegades que és millor deixar-se portar, abandonar-se a un impuls, confiar en una intuïció.

Per què t’agrada el jazz? Aquesta és una pregunta que em persegueix des de l’adolescència. La majoria dels meus companys en aquesta època de la pubescència veien amb ulls estranys el fet que a un li interessés un estil musical «passat de moda», «vell», «estrident», «sense sentit»... Jo, sota una actitud desafiant i pedant —ho confesso—, sempre els responia: «No ho entendríeu». Ni tan sols jo ho entenia, perquè, ara ho sé, no hi ha res que entendre. El jazz, com tota música en realitat, malgrat l’existència d’uns paràmetres melòdics i rítmics definits, és pura emoció. Per aquest motiu no hi hagi res que un pugui explicar, perquè cadascun la interpreta a la seua manera, la sent a la seua manera.

Què té d’especial el jazz? Insisteixo, la resposta és necessàriament subjectiva. Impossible desentendre’s i ser massa analític; no, almenys, si parlem de jazz. El jazz sempre s’ha erigit com un estil musical lliure, trencant barrera rere barrera, donant a entendre que en això de la música no existeixen —ni haguessin d’existir— límits. Des dels seus inicis, sempre s’ha caracteritzat, precisament, per exercir una independència total i absoluta, permetent-se el luxe de nodrir-se d’altres gèneres i generant al seu torn noves sonoritats i estils. El jazz ha begut i beu de la música clàssica, del blues, del folklore, de la polirritmia africana, de la samba, del rock... El jazz és transformació, com tot art.

JAZZ ENIGMÀTIC

No poques vegades he confessat en aquestes mateixes pàgines la importància que té el jazz per a mi. En certa manera, és com una segona llar, a la qual torno sempre, perquè sempre em reconforta, em motiva, m’enamora. El so i el fraseig, el paper de la improvisació, aquesta combinació de llenguatges i tonalitats... Tot el que dóna forma, el que genera aquest so que anomenem jazz és, simple i planament, enigmàtic, fins a tal punt que pot submergir-nos en una atmosfera estimulant, un ambient que alimenta el diàleg, erigint-se en un símbol d’unitat i respecte, d’intercanvi, de canvi social.

No són pocs, tots ells molt més entesos del que jo pugui arribar a ser, que opinen que el jazz fomenta la innovació artística. Tant és així que altres disciplines de l’art han estret llaços fins al punt de conformar un tot. Per citar un només exemple, el jazz i la fotografia han conformat un dels binomis més prolífics i sorprenents de l’últim segle. Avui dia, difícil resulta entendre l’un sense l’altre, ja que tots dos s’han nodrit entre si. Podria parlar-los aquí de tots aquells artistes (o agitadors) visuals que van saber retratar com pocs l’època daurada del jazz, però tampoc volgués avorrir-los amb tanta xerrameca. Sí que em permeto, no obstant això, esmentar als fotògrafs que formen part de l’exposició Rostres del jazz que s’inaugurarà en el Menador, Espai Cultural de Castelló, dijous que ve, 31 de gener, i que serveix com a preludi del XXVII Festival Jazz a Castelló. Ells són: Aldo González, Ronald Salazar, Esteban García, Paco Marco, José Manuel Sos i Mirella Monferrer, als quals hem de sumar al que, sens dubte, és el més experimentat i reconegut fotògraf de jazz de la nostra província, Manolo Nebot, qui s’ha encarregat també de coordinar aquesta proposta en la qual es realitza un recorregut per diferents festivals i concerts de diverses parts del món.

Els fotògrafs locals abans esmentats mostren la seua visió del jazz, i ho fan a través d’unes instantànies que han estat realitzades durant el passat 2018. Algunes d’elles, com les de Nebot, capten a la perfecció el gest i passió dels intèrprets de jazz, aconseguint transmetre aquesta força intrínseca d’aquest estil que fa i desfà al seu antull tota estructura musical, els compassos de la qual desafien qualsevol regla establerta. Que fascinant és el jazz!

ACTUACIONS

Amb l’exposició fotogràfica com a complement ideal a aquesta edició del Jazz a Castelló, el protagonisme el copa, com no, les actuacions que es desenvoluparan en diferents espais, encara que el Teatre del Raval s’erigeixi com a escenari principal.

L’Ajuntament de la capital de la Plana, a través de la seua Regidoria de Cultura, ha diversificat la proposta traslladant algun dels concerts a altres seus com, per exemple, la Casa de la Cultura, l’avinguda de Sant Pere del Grau o la plaça de la Peixateria. D’aquesta manera, es pressuposa, aquesta iniciativa s’obre a un major número de públic.

El primer dels concerts serà, probablement, un dels més singulars de la present edició per un motiu: la fusió entre el jazz contemporani i la música coral. Sí, sí, han llegit bé. El dijous, 31 de gener, a partir de les 20.00 hores, el Teatre del Raval rebrà la visita de la pianista nipona Eri Yamamoto, coneguda ja per aquestes terres, qui vindrà acompanyada per Ikuo Takeuchi en la percussió i el Cor Dones Castelló. Junts presentaran l’espectacle Goshu Ondo Suite, en el qual sonaran cançons tradicionals japoneses amb arranjaments de la pròpia Yamamoto per a modernitzar-les i així recollir tota la màgia d’aquesta música per a, així, oferir-la a tota mena de públic. Aquesta és la primera vegada que es fa una fusió entre el jazz i la música tradicional japonesa en el món. Una vegada més, el jazz s’atreveix amb tot.

El dia 1 de febrer, a les 20.00 hores també però a la Casa de la Cultura, serà el torn per a Esteban García Quartet. García és, probablement, un dels millors músics castellonencs en la interpretació de l’harmònica adaptada als ritmes del jazz. Al costat de Ricardo Belda, Lluís Llario i Diego Clanchet, autèntiques icones de l’escena jazzística local, oferirà un espectacle replet de melodies més clàssiques i conegudes pel gran públic. El mateix dia, però a les 22.30 hores, i de tornada en el Raval, una altra «vella» coneguda de la província castelloenca, la cantant i pianista Dena DeRose serà l’encarregada de posar la nota musical al festival acompanyada per Jo Krause i Pere Loewe i amb la participació del saxofonisa italià Piero Odorici. De DeRose s’ha parlat molt en aquestes pàgines gràcies a actuacions anteriors en aquest mateix certamen o en el desaparegut Avui Jazz de Vila-real. La seua veu ens transporta a l’era del swing i al costat del seu piano i, en aquest cas, el saxofon de Odorici, aconsegueixen una enèrgica presència sobre l’escenari. Un d’aquests concerts vitals que ningú vol perdre’s.

La jornada del dissabte, 2 de febrer, tindrà un alt component «de carrer» gràcies a les participacions de FJ Silvestre & Wellet Acoustic Trio, els quals aportaran aquest punt necessari de blues al festival amb un repertori de versions de temes fàcilment recognoscibles per la gran majoria de nosaltres i que els veïns del districte marítim castellonenc podran gaudir en primera fila, ja que la seua actuació es desenvoluparà en l’avinguda Sant Pere del Grao a partir de les 12.30 hores. Una hora abans no obstant això, a les 11.30 hores, en la plaça de la Peixateria de Castelló, al costat de l’Ajuntament, tindrà lloc una Jazz Street Marching Band que tornarà a desenvolupar-se a la vesprada, sobre les 18.00 hores.

Els dos últims concerts d’aquesta vintè setena edició se celebraran el dia 2, a les 22.30 hores, al Teatre del Raval, amb la presència d’Antonio Serrano —l’harmonicista del gran Paco de Lucía, qui farà un homenatge al millor harmonicista de jazz , Toots Thielemans—, i diumenge, 3 de febrer, a les 12.00 hores, a la Casa de la Cultura, amb la pianista Kontxi Lorente, acompanyada per Tico Porcar i Lucho Aguilar. Les cançons de Lorente denoten, com assegura la crítica especialitzada, grans influències d’il·lustres com Bill Evans o Chick Corea. En el seu concert, el públic veurà a una intèrpret que de ben segur farà gaudir amb la seua brillantor.

El jazz està més viu que mai, i a Castelló, de moment, segueix tenint el seu espai.