+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ART

Un viatge a la infància i al record, amb fotografies

La Llotja del Cànem acull «Autorretrato vacío» de Jesús González Casado fins el 23 de febrer

 

Inauguració. González Casado va estar present el primer dia de la mostra. - DAVID GARCÍA

J. Arnau
03/02/2019

Amb motiu del seu treball Anatomía cubana, Nuria Barrios escrivia sobre Jesús González Casado dient: «El fotògraf és un caçador. Surt al carrer atent als rostres, als cossos que passen davant seu, a l’arquitectura invisible que sorgeix en un instant de l’atzarosa conjunció de volums i buit, a la llum i a les ombres». En aquest projecte, l’avilès retrata escenes de carrer, grups de persones a l’Havana, en Trinitat, a Cienfuegos i en Viñales, «escolta» el bategar de Cuba; per aquest motiu Barrios el defineixi com «un caçador», algú que roman en guàrdia, disposat a capturar amb la seua càmera aquells instants, gestos i trets que, d’una manera o altra, ens permet «viure de manera intensa la fotografia com a acte íntim d’acostament a la geografia humana».

D’aquest estil directe, González Casado passa a una esfera molt més introspectiva i delicada a Autorretrato vacío, exposició que es pot visitar ara —i fins al 23 de febrer— a la Llotja del Cànem de Castelló. Les quinze imatges que observem en la mostra, d’una grandària homogènia de 40x60, ens permeten conéixer una apartat molt més íntim del fotògraf, doncs en elles, a través d’elles, reflexiona sobre la memòria familiar, transformant-la en una memòria per a tothom.

La casa deshabitada dels seus avis, cadascun dels seus dormitoris, el seu saló, els banys i la seua cuina, fan de vincle entre el passat i el present conformant un viatge a través del temps, un temps que avança de forma irremeiable i que, fet i fet, ens consumeix a tots. No obstant això, el seu discurs no és pessimista, gràcies a la lluminositat que pobla cada fotografia i gràcies, també, al missatge que es desprèn d’elles, és a dir, que tota imatge aconsegueix recuperar la vida detinguda, superant tota nostàlgia. «Les fotografies parlen d’una forma de viure, de ser, d’estar», reflexiona el mateix González Casado, que afegeix: «Per això fascinen tant com pertorben».

Amb aquesta mostra, el fotògraf ha volgut experimentar aquesta tornada a un passat personificat en la casa dels seus avis, lloc en el qual s’amunteguen els records. «Anar-hi», assegura, «ens semblava a mi i a la meua germana gairebé una aventura en la qual sempre hi havia alguna cosa que ens sorprenia, i avui dia continua sent així». Passejant amb la seua càmera per cada racó, fascinant-se per aquestes natures mortes, González Casado ha aconseguit, d’alguna manera, congelar el temps, i ho ha fet buscant la bellesa dels senzill i espontani, del que és humil. Una exposició de «retrats» singular que resulta molt emotiva pel seu missatge, per la seua història personal que pot ser la de tots.