+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

José Sacristán, davant el dolor i la pèrdua

‘Señora de rojo sobre fondo gris’, avui a Benicàssim

 

Monòleg. Sacristán s’enfronta al text de l’escriptor Miguel Delibes. - JAVIER NAVAL

S. Llopis
09/12/2018

Miguel Delibes va escriure: «Els dos tipus de dona que he dibuixat amb major cura al llarg de la meua vida de narrador són: Carmen, la Menchu protagonista de Cinco horas con Mario, i Ana, personatge central de Señora de rojo sobre fondo gris. Dues dones, no ja diferents sinó antitètiques, que d’alguna manera podem considerar representatives de l’Espanya de la segona meitat del segle XX».

Sabre Producciones i Pentación Espectáculos són les encarregades d’oferir per tota Espanya el retrat de les dues dones: una d’elles, Carmen, interpretada per Lola Herrera davant del seu marit mort; i l’altra, Ana, recordada en la interpretació de José Sacristán des de l’amor i el dolor de la seua pèrdua. Dos autèntics titans de la interpretació que s’enfronten a dues obres mestres de la literatura escrites per un dels autors més rellevants de l’últim mig segle.

De l’obra de Miguel Delibes s’han portat al teatre quatre novel·les: Cinco horas con Mario (1979), La hoja roja (1983), Las guerras de nuestros antepasados (1989) i ara Señora de rojo sobre fondo gris (2018). Excepte La hoja roja, que va tenir una trajectòria desigual, les altres han estat posades en marxa per José Sámano, sempre en col·laboració amb l’escriptor, i en aquest últim cas, ja mort Delibes, amb els seus fills.

Del succés teatral que ha significat, i significa, Cinco horas con Mario, atès que Lola Herrera la representa encara per tot Espanya, s’ha escrit molt. Només cal dir que complirà quaranta anys en cartell amb un èxit que augmenta cada dia.

DELIBES, SACRISTÁN, SÁMANO

El 1989 José Sacristán va encarnar a qui ell anomena «una prodigiosa criatura» anomenada Pacífico Pérez, sens dubte un dels personatges més genials creats per la ploma de l’escriptor. Una temporada completa al Teatre Belles Arts de Madrid, dos anys de gira per Espanya i la seua presentació a Buenos Aires, van unir a Delibes, Sacristán i Sámano. I ara Señora de rojo sobre fondo gris torna a ajuntar-los en una adaptació teatral que ha portat el seu temps i que es representarà avui, diumenge, 9 de desembre, al Teatre Municipal de Benicàssim —a partir de les 19.00 hores—.

Ja l’any 2008, Delibes i Sámano van decidir portar aquesta novel·la al teatre i van treballar junts en això, fins i tot van idear una primera adaptació que no va acabar de convèncer-los. Per problemes de salut d’ambdós el treball va quedar interromput i finalment l’acadèmic va morir al març de 2010.

El projecte es va estancar i potser mai s’hagués desencallat si José Sacristán no hagués vist, tant en la seua protagonista com en la seua trama novel·lesca, un personatge tan ric per afegir a la seua magnífica trajectòria. Al desembre de 2017 es va posar en contacte amb José Sámano, amb el qual ja havia col·laborat en tres pel·lícules i dues obres de teatre, i el projecte va prendre un aire de nou que va acabar de quallar quan Sámano va trucar a Inés Camiña, una jove actriu i escriptora de vint anys a la qual havia conegut feia poc, plena de talent i de futur i amb una forta vocació teatral, per a realitzar junts, partint de zero, una nova adaptació de la novel·la diferent a la realitzada amb Delibes, i pensada molt expressament per l’extraordinari moment interpretatiu que travessa José Sacristán. «Camiña afegia, a més, una visió més jove, més fresca, tant del text com dels criteris manejats fins llavors», remarca el propi Sámano.

NOVA ADAPTACIÓ

Posteriorment, assenyalen des de la productora, «s’han afegit i tret a la columna vertebral d’aquesta nova adaptació escènica que tots dos han realitzat, les consideracions i canvis que José Sacristán ha fet, no només des del punt de vista d’una adaptació sinó, el que és més important, d’un actor, de qui ha d’interpretar a aquest personatge i els seus records des de l’escenari».

Estem, per tant, davant una proposta pensada al mil·límetre perquè s’obtingui l’essència d’aquesta obra en la qual el pintor que interpreta Sacristán recordi la felicitat amb la seua dona, la inesperada malaltia i el seu progrés que li pren el que més vol, el dolor d’una pèrdua irreparable, en aquell entorn en què acabava una època de la història d’Espanya, el 1975.

El llibre de Delibes és una peça fonamental per conèixer de prop el món personal i humà de l’escriptor i un reconeixement, entre l’admiració i el dolor, a la dona que li va inclinar cap a la literatura, amb la qual va tenir set fills i va ser la seua inseparable companya des que molt joves es van conèixer fins a la seua inesperat i tràgic final. Així doncs, Delibes, un home en extrem pudorós, es va amagar darrere de la figura d’un pintor —Nicolás, que interpreta l’actor de Chinchón— per, canviant noms i detalls, enfosquir l’autèntica naturalesa del retrat. «Tornar a Miguel Delibes és no deixar d’aprendre a mirar», diu el mateix José Sacristán. Així que aprenguin a mirar.