+
Accede a tu cuenta

no

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Ignacio Martínez de Pisón: «M'agrada tafanejar els arxius a veure què trobo»

L’escriptor, Premi Nacional de Narrativa en 2015, inaugurarà el dia 13 de desembre el club de lectura d’Alcalà de Xivert

 

Premiat. L’autor va guanyar el Premi Nacional amb ‘La buena reputación’. -

Eric Gras
08/12/2019

Amb el reconeixement del Premi Nacional de Narrativa en 2015, Ignacio Martínez de Pisón es va confirmar com un dels grans escriptors actuals. El 13 de desembre visitarà Alcalà de Xivert per a inaugurar un nou club de lectura. Aprofitem l’ocasió per parlar amb ell sobre la seua literatura.

—Vaig llegir una entrevista que et va fer Daniel Gascón per a Letras Libres en la qual deies que l’escriptor que ets ara és un escriptor que el teu jo de fa trenta anys detestaria. La raó? El fet de «convertir-te» en un escriptor «realista», més pròxim a la tradició clàssica del segle XIX. La meua primera pregunta seria, quin escriptor volies ser fer tres dècades, què és el que t’interessava de la literatura, de l’exercici de l’escriptura? I segona qüestió: Què t’atreu ara, què t’estimula a continuar escrivint?

—Vaig començar a publicar molt jove, amb vint-i-pocs anys. En els meus contes de llavors es veuen les meues vacil·lacions. Ni tan sols semblaven escrits pel mateix autor. Però, en general, en aquella època m’inclinava bastant cap a una literatura fantàstica d’estirp cortazariana. Tot això va començar a cansar-me quan vaig provar d’escriure novel·les de certa extensió. D’una manera natural, la novel·la va anar portant-me al seu terreny, que és el de la tradició realista que es va iniciar fa dos segles. I aquí segueixo, amb la il·lusió de continuar creant mons de ficció en els quals càpiga la realitat.

—El fet que et considerin avui dia com un escriptor realista en un període en el qual els gèneres híbrids i les noves tecnologies han fet la seua aparició i s’han consolidat —afectant la manera d’escriure—, creus que t’afecta d’alguna manera en la teva manera d’entendre la literatura, d’abordar-la avui?

—Els gèneres híbrids han existit sempre, perquè la literatura s’ha desenvolupat precisament per hibridació. I les noves tecnologies formen part de la realitat, així que la seua incorporació a la literatura, com la de qualsevol altre element de la realitat, es produeix de manera natural.

—En cert sentit, has estat un renovador del gènere i t’has convertit a través de moltes de les teues obres en un cronista de la teva generació. Sents cert tipus de responsabilitat sobre aquest tema? Què persegueixes a través d’aquests retrats?

—La literatura sempre ha tractat de donar un testimoniatge de la seua època i la seua societat. Molt trist i insignificant hauria de ser el nostre món perquè no deixés cap empremta literària, no? Però prefereixo pensar que el que jo faig no és crònica. M’importen més les peripècies dels personatges que el marc històric en el qual es desenvolupen.

—Amb ‘La buena reputación’ vas aconseguir el Premi Nacional de Narrativa en 2015. Què va suposar per a tu rebre un guardó com aquest? I quin grau d’importància diries que té aquesta classe de premis per a un autor o autora? La segona pregunta la formulo perquè, corregeix-me si m’equivoco, a Espanya viure del que un escriu és més aviat difícil, no és així?

—Quan vaig començar a escriure, ni se’m passava pel cap la possibilitat de dedicar-me professionalment a la literatura. Però la veritat és que durant aquests trenta i tants anys he viscut d’escriure, per la qual cosa em sento un privilegiat. Suposo que per a això és important tenir uns quants milers de lectors fidels, als quals estàs obligat a lliurar el millor de tu mateix. I suposo que aquest afany de lliurar el millor de tu és el que fa que de tant en tant et reconeguin el mèrit amb premis com el que esmentes.

—Després de ‘La buena reputación’ vas publicar ‘Derecho natural’. En la primera parlaves d’un sentiment d’herència i pertinença a través de la història d’una família, i els anys 50 són part del context. En la segona, aprofundeixes en el període de la Transició. En ambdues descrius una obertura social, econòmica, política però, i sobretot, emocional de la societat espanyola. Quina era la teua intenció en totes dues novel·les?

—M’agraden les novel·les que conten històries de famílies. La de La buena reputación és una família espanyola mig jueva. A través de la seua història vaig voler contar com es va viure el final del Protectorat marroquí en els anys cinquanta. Derecho natural és també una novel·la sobre una família, però em centro més en assumptes com la responsabilitat i la culpa. Al mateix temps, és la meua novel·la més humorística. M’agrada que en les novel·les, com en la vida, hi hagi també marge per a l’humor i fins al riure.

—Després vindria la novel·la de no ficció ‘Filek’, amb la qual retrocedeixes en el temps per a parlar sobre un personatge que va aconseguir «enganyar» al mateix Franco. Com vas donar amb aquesta història?

—M’agrada llegir llibres sobre el segle XX espanyol i tafanejar en els arxius a veure què trobo. La història de Filek l’esmenta Paul Preston en la seua biografia de Franco, però no existia cap recerca específica sobre ell, un estafador que aconsegueix entrar en el cercle del dictador i enganyar-li amb una gasolina miraculosa feta amb extractes d’herbes i aigua del riu Jarama. Podria semblar un esperpent inventat per mi, però tot el que explico en el llibre està documentat.

—Sempre pregunto pels orígens d’un autor, o millor dit, la gènesi d’un autor. M’interessa saber què et va induir a dedicar-te a l’escriptura. Va existir un moment clau per a això? I, d’altra banda, quins autors o autores et van influir més?

—L’afició a escriure comença com un mecanisme d’emulació: si aquest tipus ha escrit un llibre que m’ha causat tant de plaer, per què no provar jo a escriure alguna cosa que provoqui un plaer similar en altres lectors? Jo sempre he llegit bastant, però sobretot llegia molt en la meua etapa d’estudiant universitari, que és l’etapa en la qual tot t’influeix i et marca. Llavors llegia molt a certs autors del boom llatinoamericà que, en efecte, em van influir bastant.

—Voldria tornar a parlar de ‘La buena reputación’ perquè aquest serà el llibre que inauguri el club de lectura d’Alcalá de Xivert, municipi que visitaràs el pròxim 13 de desembre per a oferir una xerrada en la qual parlaràs sobre l’escriptor, la literatura i la seua relació amb el lector mitjançant la seua obra. Què podries comentar-nos d’aquesta espècie de ponència? I com va sorgir la possibilitat de participar en aquesta trobada literària aquí a la província de Castelló?

—Això d’Alcalá de Xivert m’ho va proposar la meua amiga Mariola Nos, la coordinadora del club de lectura, i al moment li vaig dir que sí. Els clubs de lectura són una de les activitats més agradables en la vida de l’escriptor. I també et permeten un contacte directe amb lectors, la qual cosa no és una cosa freqüent per als qui ens dediquem a aquest treball tan solitari.

—Ja sé que és difícil, però quins consells oferiries a una persona que volgués dedicar-se a l’escriptura.

—Intentar donar sempre el millor d’un mateix. Si has escrit un conte que et sembla bo, pensa a veure què has de canviar perquè sigui millor. I quan l’hagis canviat, pensa si encara hi ha alguna cosa que puguis millorar. Així fins que vegis que el conte ha arribat al punt de cocció adequat.

—Finalment, et pregaria que ens recomanessis una lectura imprescindible per a tu i ens diguis el perquè de la teua elecció.

—Em resulta difícil triar només un títol. Però aquí va un: Lèxic familiar, de Natalia Ginzburg. Un llibre, com tots els seus, d’aparença modesta, però gran, molt gran, en tots els sentits.

Temas relacionados