+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Agustín Márquez: «M'atreviria a dir que llegir és una forma de viure»

L'editor i ara també escriptor presentarà la seua primera nove·la a la llibreria Noviembre de Benicàssim el 15 de juny

 

Escriptor. Agustín Márquez és un dels editors de La Navaja Suiza, i ara presenta la seua primera novel·la. - MEDITERRÁNEO

Eric Gras
09/06/2019

Narrada en primera persona, amb un estil directe i voluntàriament asèptic, diuen des de l’editorial Candaya, La última vez que fue ayer té una mica de crònica íntima d’uns d’aquests barris perifèrics de les nostres ciutats, castigats per la misèria, la deterioració i la violència. L’autor d’aquesta novel·la és Agustín Márquez, qui presentarà la que és la seua «òpera prima» en la llibreria Noviembre de Benicàssim el 15 de juny al costat de l’escriptor Luis Rodríguez i un servidor.

—Disculpa si sóc massa directe, però… Com t’has enfrontat a l’escriptura? No em refereixo al fet d’enfrontar-se a la pàgina en blanc, sinó al fet en si d’atrevir-se a «fer literatura».

—Mai he tingut la sensació, o almenys no ho recordo, d’haver de fer el pas de decidir-me a escriure literatura. Va haver-hi un moment, fa ja uns quants anys, en el qual vaig començar a escriure perquè necessitava plasmar idees que tenia al cap sobre el paper, perquè en aquells dies escrivia en paper. Per això aquest atreviment ha estat una cosa espontània.

El que sí m’ha costat és fer-me a la idea que en publicar anava a estar exposat, i això per a mi ha estat complicat perquè sóc una persona bastant introvertida i a més no m’agrada parlar de mi, de fet, en la novel·la, una de les primeres coses que tenia clara és que la novel·la no anava a parlar sobre mi, no anava a ser una novel·la autobiogràfica.

—Lector, bloguer, editor i ara autor. Això sí és dedicació o vocació literària, no?

—Crec que la veritable vocació és la de lector, fins i tot m’atreviria a dir que una forma de vida, no podria viure sense llibres, sense llegir. Al final cadascun d’aquestes condicions, la de lector, bloguero, editor i autor, cobreixen certa necessitat en aquesta vida al costat dels llibres: un llegeix perquè a vegades necessita escapar; crea un blog perquè necessita parlar amb els altres lectors sobre els llibres que llegeix; edita perquè vol compartir amb altres lectors llibres i autors que considera que val la pena ser llegits; i escriu perquè necessita explicar alguna cosa.

—Què ha suposat veure publicada la teua primera novel·la sent que, de normal, estàs a l’altre costat, el de la lectura, anàlisi i valoració d’un text?

—Lògicament és una gran alegria, em sento molt afortunat de poder veure publicat un text escrit per mi. D’altra banda em sento una miqueta estrany, ja que, com deia abans, em costa parlar de mi, em costa acceptar alguns elogis, potser perquè sempre he estat més acostumat a rebre i acceptar crítiques. I d’altra banda, és curiós veure el teu llibre al costat d’uns altres de grandíssims escriptors, perquè un no deixa de ser un lil·liputenc al costat de gegants.

La última vez que fue ayer narra la història d’un barri perifèric a través de la mirada d’un personatge que veu com el seu món canvia (a pitjor) per moments i ha d’enfrontar-se a situacions tràgiques. Retrates un paisatge que em recorda molt al que es troba en algunes novel·les i relats d’aquesta Amèrica salvatge o profunda. Ho sento si és una pregunta massa òbvia però, era així el teu barri?

—Com he comentat abans, quan vaig començar a escriure la novel·la tenia dues coses clares: no anava a fer autoficció, és a dir, no anava a parlar de mi; però l’altra cosa que tenia clara és que anava a situar la novel·la en algun espai i un lloc que conegués, ja que d’alguna manera m’anava a donar seguretat. Per tant, de mi hi ha poc en la novel·la, gairebé res; ara bé, del meu barri hi ha molt. No hi ha cap personatge que sigui exactament algú del meu barri, però l’espai sí que és molt similar al barri en el qual he crescut.

—Una de les característiques que més m’han impressionat de la novel·la és el seu plantejament, allunyat de l’estructura clàssica. A vegades, em recordava a la manera d’escriptura d’un Pablo Gutiérrez, per exemple. Quins aspectes d’interessen més de la literatura com a autor/escriptor?

—M’interessa la literatura que planteja preguntes, la que d’alguna forma té cert pacte social. No pretenc fer literatura social, però sí que crec en la literatura que planteja qüestions sobre el que ens ocorre com a éssers humans que viuen en societat.

—Abans que la novel·la hagi arribat a moltes llibreries, s’ha anunciat ja una segona edició. No és aquesta una dada fútil. Sabent que la teua resposta serà «no», haig de preguntar: Podries haver imaginat que una cosa així arribés a succeir?

—Doncs, com bé dius, per descomptat que no ho esperava, de fet, encara no m’ho crec. L’única cosa que puc dir i que vull dir en veu alta és que estic molt agraït a totes les persones que han cregut i creuen en aquest llibre, ja que si això ha ocorregut és per les persones que han confiat en ell.

—Què ha suposat el fet que una editorial com Candaya confiés en la teua novel·la i decidís publicar-la?

—Al principi vaig pensar que era un luxe que una editorial com Candaya, que avui dia té un catàleg d’autors en llengua castellana envejable, anés a publicar la novel·la. Però a mesura que anava comentant a les persones que anava a publicar la meua novel·la Candaya em deien: «Si la publica Candaya segur que és bona». Així que va arribar un moment en el qual ja no pensava que era un luxe que Candaya publiqués la novel·la, sinó que era un honor, perquè és clar que avui dia Candaya té un prestigi que, veient-lo com a editor, és dificilíssim aconseguir, de fet, és al que tota editorial aspira, a tenir un prestigi gràcies al qual els lectors confien en el que publiques. No ho he dit abans, però està claríssim que el fet que la novel·la vagi per la segona edició és culpa de Candaya. A més, treballar amb la família Candaya, perquè són una família, és molt fàcil, són uns grans professionals i unes magnífiques persones.

La última vez que fue ayer serà «flor d’un dia»? Vull dir, penses seguir aquest nou camí com a escriptor de narrativa? I, d’altra banda, com compaginar-ho amb la teua labor com a editor de La Navaja Suiza i el teu treball diari?

—Espero que no sigui flor d’un dia, almenys, no serà flor d’un dia per la meua culpa. Jo continuo escrivint, de fet tinc un altre projecte avançat. Com deia, per mi escriure és alguna cosa que faig perquè no puc no fer-ho, així que si és per mi no serà flor d’un dia, una altra cosa serà si el que escric després podrà ser publicable o no.

Poder compaginar-ho amb el meu treball i La Najava Suiza és mèrit de la meua parella sobretot; i per descomptat, també és gràcies a Bárbara i Pedro, que són les altres dues potes de La Navaja Suiza. De moment, mentre ells m’aguantin, podré continuar compaginant-ho.

—Luis Rodríguez, lector, escriptor i amic, sempre m’insta que pregunti als meus entrevistats què estan llegint en el moment de fer-los l’entrevista. Així doncs, què està llegint Agustín Márquez? Què ens recomanaries?

—Ara mateix estic llegint un parell de llibres. La llama, d’Arturo Barea, el tercer llibre de la trilogia de La forja de un rebelde, i del qual crec que no fa falta dir massa; d’altra banda estic rellegint el llibre de relats d’Eduardo Ruiz Sosa, Cuántos de los tuyos han muerto. A Eduardo possiblement moltes persones el coneixen per la novel·la Anatomia de la memoria, una novel·la que, en la meua modesta opinió, podria formar part del catàleg de qualsevol editorial, però està en Candaya, per alguna cosa serà! Del llibre de relats d’Eduardo m’interessen molt, més enllà de les històries, l’estil i el ritme dels relats. Bé, hi ha un tercer llibre, però tampoc volia fer publicitat gratuïta, estic rellegint el pròxim llibre que publiquem en breu en La Navaja Suiza, Rey de gatos, de Concha Alós, un llibre de relats que l’autora va escriure en 1972 i l’estil de la qual és molt pròxim als de Mariana Enríquez.