+
Accede a tu cuenta

no

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

LITERATURA

El miraculós viatge dels llibres, de la paraula i la literatura

Irene Vallejo és l’autora del reeixit assaig 'El infinito en un junco', editat per Siruela

 

Viatge. Vallejo ofereix un recorregut passional pels orígens del llibre. - JORGE FUEMBUENA

Eric Gras
15/03/2020

Aquest passat divendres, 13 de març, Irene Vallejo anava a presentar el seu reeixit assaig El infinito en un junco (Siruela), a Castelló, concretament en la llibreria Argot. Anava a ser un dels esdeveniments culturals d’aquest primer trimestre de l’any però, com sabem, la vida és capritxosa i, de tant en tant, ens posa a prova.

Per motius de salut, i per prevenció, aquesta presentació es va suspendre, com s’estan suspenent pràcticament tots els actes al nostre país que congreguin a un determinat nombre de persones. Davant això, poc es pot fer. No obstant això, el nostre interès per conèixer a la filòloga i escriptora saragossana, per parlar amb ella, romania intacte. Eren moltes les qüestions que li volíem plantejar sobre aquest llibre extraordinari i, gràcies a l’editorial Siruela, el nostre desig es va complir.

Vallejo va créixer en una família on, ens diu, «sempre es va valorar la conversa, el pensament i el llenguatge». Amb això ens dóna una pista sobre la importància que li concedeix a la paraula. De fet, al llarg de la nostra xerrada arriba a confessar-nos que escriu perquè «crec en les paraules i confio en elles per a millorar». Certament, som, com deia Alberto Manguel, «criatures de paraula», i quan un se submergeix en la lectura d’aquest llibre s’adona de com de legítima és aquesta afirmació, perquè el que proposa Irene Vallejo és un viatge per a conèixer els orígens del llibre, de la necessitat de la humanitat per narrar i deixar constància per escrit de les gestes que hem protagonitzat al llarg de la història.

«Les paraules —assegura l’autora d’aquest assaig que ja va per la seua desena edició— ens permeten alguna cosa que frega el miraculós, ser habitants de dos mons alhora». De quin dos mons es tracta? Del «món de les coses que ens vénen donades i el món de la creativitat (les idees, els símbols, els invents». Aquests dos mons han configurat el nostre pensament i el nostre imaginari, la nostra Història. I en tot això el llenguatge, la construcció del llenguatge, ha jugat un paper essencial. «El llenguatge va transformar les nostres ments sense volta enrere», ens diu la filòloga i escriptora. Malgrat això, no ha estat un procés fàcil, perquè no ha estat exempt de violència com ho demostra la mateixa Vallejo narrant les peripècies de certs exploradors i esbirros, autèntics «caçadors de llibres», de l’època ptolemaica, per posar només un exemple.

Un viatge cap a...

El infinito en un junco és un viatge, un viatge a través del temps que també recorre un mapa emocional en el qual ens revela la història secreta dels llibres, elements fonamentals de la nostra pròpia memòria, perquè són alhora salvaguardes de la mateixa i propulsora d’infinites més. Els llibres, la literatura que és paraula i llenguatge, fomenta el veritable potencial de la imaginació. Avui dia sabem —o hauríem de saber— que no hi ha cap límit en literatura, però i antany? «Hi havia límits quan les històries es conservaven només en el magatzem de la memòria. Per molt entrenats que estiguessin els nostres avantpassats de l’oralitat —eren atletes del record— el seu repertori no podia ser molt extens. Quantes meravelles s’hauran perdut només perquè no va quedar ningú viu que pogués narrar-les», ens compta Vallejo, i afegeix: «Amb l’escriptura arriba la literatura (les lletres), i de sobte tots els relats caben en el camí cap al futur, tot té almenys una oportunitat de sobreviure. I les paraules, les idees del passat nodreixen una creativitat que continua creixent sense parar».

No cal ser molt perspicaç per a adonar-se de l’estreta relació, el vincle, que Irene Vallejo ha establert amb els llibres. Si un llegeix el seu preciós assaig, que ha rebut ja l’elogi i el reconeixement tant de crítica com del públic lector, pren consciència d’aquest ferri nexe que s’enforteix encara més si cap mentre parlem: «Sé que sense les veus que em parlen des dels llibres, la meua vida hauria estat una altra. Més pobre, més estreta». És aquesta una visió que compartim, és clar, com el fet de considerar als llibres com una cosa extraordinària. «Crec que ens hem acostumat a mirar com un fet rutinari alguna cosa que és, en si, sorprenent», ens adverteix, per a afegir a continuació que, «gràcies als llibres, parlem amb els morts. Conversem amb les persones més extraordinàries de cada època, moltes vegades sense conèixer la seua llengua ni trepitjar la seua terra natal». Si això no és excepcional, no sé què podrà ser-ho més.

Investigació apassionant

Irene Vallejo ens parla en aquest llibre de com l’escriptura va passar de les tauletes d’argila als papirs i més tard al format rectangular enquadernat que coneixem. Ens parla, també, d’Alejandro Magno, d’Homer i d’Ovidi, de la gestació de la Biblioteca i Museu d’Alexandria, de la revolució que va suposar l’alfabet, de l’ofici de llibreter en l’era antiga... L’exercici intel·lectual i de recerca realitzat és, no n’hi ha dubte, digne d’elogi. Com aconseguir un equilibri entre el rigor acadèmic que posseeix el text i el caràcter més personal i imaginatiu, més poètic fins i tot, d’aquest? «En mi conviuen l’escriptora de ficció i la investigadora», assegura, i prossegueix: «He publicat novel·la i també treballs de recerca, acceptant els codis habituals de cada gènere, però en un moment donat em vaig preguntar si la separació no és artificial. Crec que un bon assaig ha de contar una història, i en el cas d’aquest llibre em vaig proposar precisament el repte de posar al servei de l’aprenentatge totes les eines del plaer literari». I és que per a Irene Vallejo, tal com ens confessa, «en el meu cas, investigar, com escriure, és un acte apassionat».

Pertinença

Sense passió, el resultat de El infinito en un junco no seria el mateix. Això és més que evident, i tot aquest esforç i entusiasme s’ha vist recompensat amb el gran acolliment que ha obtingut el llibre. «Em sento infinitament afortunada per la generositat dels lectors i per la meravellosa labor que ha desplegat l’editorial Siruela en suport del llibre. Però més enllà del text en si —ens adverteix—, crec que la clau està en haver despertat un sentiment de pertinença, de connexió amb una història i una comunitat». Aquesta pertinença de la qual parla l’escriptora es tradueix així mateix, i fent ús de les seues pròpies paraules, en una «reacció d’esperança enfront de l’antiintelectualisme rampant que alguns defensen sense rubor». És per això, remarca, que el present assaig és «un homenatge a aquests salvadors anònims que continuen fent possible la cultura des de biblioteques, editorials, escoles, instituts, universitats, clubs de lectura, o, simplement, el sofà on algú s’asseu a llegir, deixant de costat les pantalles. Totes aquestes persones continuen l’aventura que l’assaig descriu».

És aquest un llibre replet d’erudició, un llibre màgic al mateix temps, que com dèiem al principi parla sobre l’origen del llibre i sobre l’origen de la nostra cultura. Però aquest assaig és molt més, perquè és un llibre que convida a llegir molts llibres. «Necessitava parlar de literatura contemporània i de clàssics per a demostrar que hi ha un diàleg permanent entre ells. És una conversa viva, una continuïtat que desafia el pas del temps i el poder destructor de l’oblit», assegura Irene Vallejo, per a afegir que: «Ara que tant es qüestiona la necessitat de la història, la filosofia, la cultura, no em resisteixo a insisitir en el poder inspirador d’aquest col·loqui entre les ments més creatives de tots els temps. A més, m’agrada que els llibres cridin a altres llibres perquè, en definitiva, són molts els deutes de cada escriptor i escriure és, necessàriament un acte de gratitud a qui ha fet possible la teua veu».

Memòria i paraula assetjada

Com a filòloga, a Vallejo sempre li han interessat els passos que han fet possible el prodigi de la literatura i ara, gràcies a aquest «apassionat mosaic de reconstruccions històriques, humor, aventura, periodisme, homenatges, poesia i memòria» —com ella mateixa descriu al seu propi assaig—, encara som més conscients, efectivament, del seu caràcter prodigiós. Ja ho deia Jorge Riechmann quan es referia als éssers humans com a «éssers del llenguatge, animals que parlen, carn que parla», encara que podríem afegir que som a més «carn que escriu» o, segons comparteix l’escriptora aragonesa, «som memòria assetjada per l’oblit. Som paraula assetjada pel silenci. Com va escriure Pascal, joncs pensants».

La nostra xerrada arriba a la seua fi, no sense abans preguntar-li a Irene Vallejo per a qui escriu, al que respon: «Per a qui m’aculli. Per a persones que tinguin la generositat de dedicar el seu temps —tan escàs, tan preciós— a les històries que conto.

Temas relacionados