+
Accede a tu cuenta

no

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

DIORAMA VIRTUAL

No vull ser professional

 

No vull ser professional -

Víctor Meliá de Alba
18/11/2019

Molt s’ha parlat i es parla de la professionalització del sector cultural, que viu sempre en una estandarditzada i interessada precarietat. Jo mateix he estat implicat directament en la seua defensa, de manera corporativa, fins que vaig comprendre que no eren meues aquestes idees i que, en realitat, només prestava la meua veu per a afavorir els interessos d’uns altres.

Amb uns altres no em referisc a companys, sinó a estaments polítics i empresarials que es beneficien directament del nostre pessimisme, maleabilitat, conformisme, deixadesa o falta de compromís. El sector cultural, crec, ha anat a la deriva buscant la seua pròpia identitat i escoltant cants de sirena des de la desaparició dels grans mecenes, que garantien una vida tan bohèmia com elitista. Primera paradoxa.

Respecte a l’últim, crec que confonem a l’elit —entesa com a minoria— que pensa, gestiona o fa béns culturals, i l’accés democràtic a aquests mateixos. No és creïble el discurs en el qual homogeneïtzem de forma taxativa a l’ésser humà i considerem que tot individu és capaç d’aportar valor mitjançant la pintura, l’escultura, l’escriptura, el cinema, etc. Els qui creen han adquirit un coneixement i una intuïció específics. Ara bé, l’accés a aquest coneixement i als propis béns, sí que hauria de ser universal, alguna cosa que tampoc garantiria que qualsevol persona fora capaç de pintar el pròxim Guernica o escriure la pròxima Ilíada. La pujada del preu de les entrades en els grans museus espanyols, per exemple, sí que és discriminatòria i classista.

Jo també sé, parafrasejant a Julio Anguita, de quin costat de la trinxera estic i sé que tenim un enemic comú. El dolent. Però exactament el dolent és el que estem redibuixant a poc a poc: la professionalització. Partint de la lectura de Jorge Moruno i els seus dos llibres complementaris —La fábrica del emprendedor i No tengo tiempo (Akal)—, no em sento còmode amb la idea de professionalitzar totes i cadascuna de les figures artístiques. En aquest sentit, el professional estaria lligat a la mercaderia, al rendiment, l’eficàcia, l’abast d’objectius econòmics, el compliment d’una jornada laboral… Espera! Els artistes no volem horaris, no volem caps, no volem… no volem tot allò que implica la institucionalització d’una activitat. Així doncs, vivim entre la ja activitat professional, sense necessitat de cap reivindicació, per invertir el nostre capital i desenvolupar un producte concret, i l’anhel de no sotmetre’ns a les lleis de l’oferta i la demanda. Segona paradoxa.

Em deia Mar fa uns dies que tenia seriosos dubtes respecte a com s’està instrumentalitzant la creativitat, per què ens llancem voluntàriament al sotmetiment de les nostres passions sota el jou del capitalisme. Estic d’acord amb ella. Els cants de sirena ens persegueixen.

Criticar a l’enemic referenciant a un escriptor peruà, (auto) fagocitat per la casta soci-política, no sembla ser la millor estratègia per a desenvolupar una nova precarietat, encara que siga més còmoda. Tercera i última paradoxa.