+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

TEATRE

Les pors que tenen a veure amb entendre i tolerar la por dels altres

El Teatre Principal de Castelló serà l’escenari de l’última obra d’Alfredo Sanzol, ‘La valentía’, el proper 9 de febrer

 

Actuació. Els actors i actrius de l’obra es troben immersos en una gira per la Comunitat Valenciana. - MEDITERRÁNEO

Sara Llopis
03/02/2019

Alfredo Sanzol és un dels autors teatrals del moment. D’això no hi ha dubte. Ha rebut el Premi Nacional de Literatura Dramàtica, el Premi Valle-Inclán de Teatre, tres premis Max, un premi Ceres... Al costat de Juan Mayorga o Angélica Lidell, per citar noms més actuals de l’escena teatral espanyola, Sanzol ha sabut crear trames obertes amb personatges sòlids en totes i cadascuna de les peces que ha desenvolupat al llarg dels anys, conformant una trajectòria impecable fins a la data. I per si això fos poc, s’ha atrevit amb tot tipus de gèneres, ja sigui dramàtic o còmic.

En el teatre Pavón Kamikaze de Madrid va presentar la seua última creació l’any passat. Es tracta de La valentía, que ara es troba immersa de gira i que el proper dissabte, 9 de febrer, aterrarà al Teatre Principal de Castelló, després de fer-ho a València i previ pas a anar-se’n cap a Alacant. Aquesta obra és una comèdia «per a sis actors amb estratègies per enfrontar pors de tota mena», afirma el mateix autor, que reconeix que està «fabricada com un regal per als que han patit les ferides que deixa el progrés». Què vol dir amb això l’autor madrileny?

La base d’aquesta història rau en la relació d’una parella de germanes, Guada i Trini, que han heretat la casa familiar en què passaven els seus estius al camp. Les dues estimen la casa, però té un petit problema: a cinc metres de la porta d’entrada passa una autopista. Tot i això, Guada vol conservar-la i ha decidit quedar-se per passar l’hivern, però Trini està preocupada amb l’obsessió que li ha entrat a la seua germana amb la casa i vol treure-la d’aquí costi el que costi. «He pensat molt en el públic. Aquesta obra és especialment per a tots aquells que tenen una casa familiar davant d’una autopista, una central nuclear o un abocador, és a dir, davant del progrés», emfatitza Sanzol, que reconeix que l’obra beu de les comèdies d’estil clàssic americà «de confondre l’espectador per provocar-li la rialla».

UN HOMENATGE?

No obstant això, res és intranscendent. No en el teatre de Sanzol. De fet, aquesta casa enfront d’una autopista té un component que podríem definir com «personal». Sobre això, el dramaturg confessa: «Jo he passat tots els estius de la meua infància en una casa preciosa que està al nord de Burgos i en els anys 80 li van posar una autopista davant. Tenia pendent fer-li un homenatge». Encara que soni estrany, per Sanzol, aquesta peça teatral és «un regal», un regal per «els que han patit les ferides» d’aquest progrés. Però també té, diu, «una mica de venjança contra elements com l’autopista».

Escrita per als actors i actrius que la interpreten —Jesús Barranco, Francesco Carril, Inma Cuevas, Estefanía de los Santos, Font García i Natalia Huarte—, segons ell mateix va revelar el dia de la presentació, el dramaturg assenyala que tot va començar «a partir d’un títol», un parell de paraules que es deien en la seua anterior producció, La ternura, i que van colonitzar poc a poc la seua ment fins fer-la esclatar en un taller de teatre. Així va néixer un primer esborrany; tres parelles de germans, formades per Jesús Barranco i Font García —els germans espectre—; Francesco Carril i Natalia Huarte, els avantpassats que semblen inquilins a la recerca d’una bona opció Airbnb, i les hereves, Inma Cuevas (Trini) i Estefania de los Santos (Guada). I van començar a improvisar, guiats per un assaig sobre les pors de José Antonio Marina. El que va sortir, explica, és també «una comèdia de fantasmes», encara que només «en la part superficial, perquè realment —detalla— parla de la valentia que necessitem per acceptar l’altre, i més: acceptar les pors de l’altre».

La valentía parla de pors que tenen a veure amb entendre i tolerar la por de l’altre; la valentia d’acceptar que un no té raó; o la de despullar-se de l’innecessari. Parla així mateix de relacions entre germans i de «les herències que rebem o si cal fer-se càrrec del que es rep», de si cal ser fidels a un llegat i de quina manera poden condicionar el nostre projecte de futur... Una obra de qualitat.