+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

DANSA

Un relat flamenc sobre els murs amb l'art de María Pagés

La balladora estrena el seu nou espectacle 'Fronteras' el 23 de novembre al Teatre Principal de Castelló

 

Coreografia. María Pagés estarà acompanyada per grans ballarins. - MEDITERRÁNEO

Eric Gras
17/11/2019

«Vaig entendre que ballar per ballar no tenia sentit». És María Pagés la que això afirma, una de les grans referències de la dansa, del ball, al nostre país, o més aviat algú que ha fet de la dansa i del ball un espai per a la reivindicació i la denúncia. «No és només consciència social, es tracta de donar-li a l’espectador una mica més de tu, les teues idees», explicava en una entrevista recent.

L’any passat, 2018, vam tenir oportunitat de comprovar a Castelló el seu arrelat sentit ètic de la cultura. A través del seu espectacle Óyeme con los ojos vam saber veure que ella crea perquè està convençuda que l’art porta, en la seua essència i en l’emoció que el produeix, un profund compromís amb la vida i amb la memòria. En altres paraules, Pagés va delectar al públic, el va portar a una intimitat poderosa. I és que ha demostrat una vegada rere altra ser una pionera en l’enteniment del flamenc com un art en evolució, contemporani i viu.

El pròxim 23 de novembre, Pagés torna a Castelló, torna a pujar-se a l’escenari del Teatre Principal i ho farà per a presentar el seu nou espectacle Fronteras. Ella posa la coreografia, direcció musical i disseny de vestuari, a més de la direcció general, mentre que El Arbi El Harti, poeta i hispanista marroquí, a més del seu marit, s’encarrega de la direcció conjunta, la dramatúrgia i les lletres d’aquesta obra que realitzarà la seua estrena nacional a Castelló, alguna cosa que, en certa manera, li devem a la gestió d’Alfonso Ribes al capdavant de la delegació territorial de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) i, «sens dubte, a la lleialtat dels nostres amics de Castelló. És la nostra manera d’acompanyar-los en el seu preciós viatge de fer les coses bé», en paraules d’El Harti, amb qui vam poder parlar sobre aquesta obra que és una de les més esperades de la programació de tardor de l’IVC —i diria que una aposta personal del propi Alfonso Ribes—.

ENTREVISTA

Per a conèixer més i millor sobre el nou espectacle del Centro Coreográfico María Pagés, ens vam posar en contacte amb el propi centre, amb seu a Fuenlabrada, Madrid, i amb el seu director, El Arbi El Harti. Molt amablement, ell va ser qui ens va revelar algunes, no totes, de les qualitats de Fronteras, una obra flamenca sobre els límits i les limitacions en totes les seues formes.

—Quin és el punt de partida de ‘Fronteras’?

—El Centro Coreográfic María Pagés té una línia de recerca on coincideixen dues experiències i dos mons molt diferents units per un mateix anhel: comptar coses que creen emoció ètica.

—A què es refereix?

—María i jo treballem en l’espai que ens dissenya la creativitat ètica. Per tant, Fronteras, com a idea, neix d’una inquietud que vivíem diàriament a Espanya, veient el que passava als immigrants i refugiats en el seu intent de fugir d’ells mateixos, per desig de créixer, viure millor, per por de la mort...

—I com van definir finalment el projecte?

—La inquietud es va concretar en la UNAM fa dos anys, després de viure en directe l’angoixa dels nostres amics mexicans davant el mur que Trump esgrimia com un dimoni claustrofòbic. Fronteras, en definitiva, és un relat corèutic —l’estudi del moviment del cos en l’espai— sobre els murs; tots els murs; sobretot els interiors, els que la humanitat reinventa contínuament per a mantenir-nos en la caverna.

—En principi, diguem que tot això confeccionaria el que és el seu continent, o gran part dels elements externs que afecten posteriorment a l’intern. És per això que li pregunto, quina és la seua essència?

—La seua essència està en Plató. És un ball que es desenvolupa entre el mite de la Caverna, el del Cavall Alat i la Pensión de mala muerte de Bukowski.

—Ens interessaria saber amb què es trobarà el públic de Castelló Quina és la posada en escena que han desenvolupat per aquesta obra que s’estrenarà a nivell nacional a Castelló?

—El públic es va trobar amb un cos-metàfora, savi i vell com l’experiència, que li acompanya cap a la intuïció del poder de la mística de la vacuïtat. Pocs objectes que compten éssers que surten de la cova per a entrar en una altra i lluiten per a sortir d’aquesta amb la por de no caure en la primera.

—Des del seu punt de vista com a dramaturg i director d’aquesta obra, creu que les arts escèniques gaudeixen del prestigi que mereixen al nostre país?

—Com a ciutadà penso que el neoliberalisme té com a objectiu a mitjà termini desmemorizar la humanitat desculturalitzant-la.

—Podria concretar?

—Vol extirpar-li el millor que té: la memòria com a font de saviesa i de continuïtat. Posen la nostra destinació en mans d’un mòbil.

—La veritat és que vivim una època en la qual es banalitza tot massa o on l’apatia ha arrelat d’una manera que resulta, si més no, preocupant.

—Una humanitat sense cultura és líquida, fràgil i perillosa. Hi ha ja senyals de la seua perillositat. El nostre país, avui com mai, està apel·lant a treballar en benefici d’una cohesió equilibrada i convergent de la seua meravellosa diversitat. Un no és incompatible amb tres, perquè es complementen, es nodreixen, es transvasen contínuament saba bona. Cal ser cec per a no veure-ho.

—Així, i tornant a la pregunta anterior, quin és l’estat actual de les arts escèniques?

—Si les arts escèniques, i en particular, la dansa, no gaudeixen del prestigi que es mereixen és perquè la nostra societat està ocupada en altres coses com el menjar-se el cervell com si d’una llepolia es tractés mentre els nostres polítics es delecten devorant-se el cervell i l’ànima, s’obliden de la seua missió ètica de reinventar i construir l’avenir, no segrestar-lo, no emmordassar-lo.

Temas relacionados