+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

DANSA

Rocío Molina, un àngel caigut de llums i foscors

La bailaora presentarà 'Caída del cielo' al Teatre Principal de Castelló el 13 d’abril

 

Impactant. Rocío Molina ofereix un espectacle que no deixa indiferent. - PABLO GUIDALI

R. D.
07/04/2019

Rocío Molina, terratrèmol creatiu els muntatges de la qual mai deixen indiferent, presentarà Caída del cielo en el Teatre Principal de Castelló, dins de la programació primaveral de l'Institut Valencià de Cultura (IVC). Serà el pròxim 13 d’abril, a les 20.30 hores. En ell, la bailaora malaguenya s’enfronta sola al desafiament d’emprendre «un viatge sense retorn on, com àngel caigut, passa de la llum a les ombres, del silenci al soroll, de l’ordre al caos», en paraules de la periodista Marta Cervera.

«L’obra parteix d’una connexió entre la terra i els ovaris. En ella em sento més dona que mai», afirma la pròpia artista. La idea de l’espectacle, diu, va sorgir d’una xerrada en una presó de dones d’alta seguretat. «La majoria no anava a sortir mai d’allí i em van impressionar perquè anaven amb les ungles arreglades. Es notava que es cuidaven», recorda la coreògrafa que en aquesta ocasió col·labora amb Carlos Marquerie, director i dramaturg. Per a ell, per a Marquerie, com explica en el programa de mà d’aquest espectacle, l’obra és «un viatge, descens o trànsit d’una dona des d’un cos en equilibri a un cos que celebra ser dona, immersa en el sentit tràgic de la festa».

Rocío Molina es basa en la tradició, si bé sol buscar determinades textures o arribar a límits sonors que s’allunyen dels cànons. En aquest sentit, «bellesa i lletjor s’intercalen en la peça que està estructurada en dues parts, dos oposats», com bé afirma Marta Cervera. En la primera, la més lluminosa, Rocío balla completament sola. En la segona s’incorporen els músics: Eduardo Trassierra (guitarres), José Ángel Carmona (canti i baix elèctric), José Manuel Ramos ‘Oruco’ (compàs i percussions) i Pablo Martín (bateria, percussions i electrònica).

UN HOMENATGE

Aquest espectacle, un dels més cridaners de la temporada primaveral del IVC, s’inicia amb una espècie de particular i petit homenatge a un dels déus flamencs de Rocío Molina , «Asesinado por el tiempo», del trencador disc Omega que el cantaor Enrique Morente va dedicar a Lorca unint la seua enyorada veu al grup de rock Lagartija Nick.

També hi ha al·lusions a Camarón, de qui deconstrueix la seua peça més famosa La leyenda del tiempo. «Tenia previst a més una altra basada en Entre dos aguas, de Paco de Lucía, una altra obra intocable, però al final va caldre tallar-la sinó l’espectacle duraria més d’una hora i mitja», assenyala Molina, a qui, com recorda Cervera, li encanta oferir noves mirades sobre obres considerades tòtems.

En Caída del cielo tampoc manca un homenatge a la qual considera el seu ídol particular, la bailaora barcelonina Carmen Amaya. Molina confessa que sempre ha sentit que existeix una connexió especial amb ella. «Ella també està en el meu cel flamenc, és una de les deesses. És la meua marca», expressa obertament, sense negar que existeixen molts altres referents femenins en el ball; no obstant això, Amaya li transmet molta força. «Tenir-la, sentir-la i pensar-la em recarrega i m’inspira. I si a més em col·loco una chaquetilla amb el seu nom com faig en aquest espectacle no sé perquè però ballo millor», afegeix.

Com en uns altres dels seus projectes, en el qual podrem gaudir a Castelló el pròxim dia 13, Molina connecta la pulsió del flamenc més lliure i radical amb imatges sorgides d’«experiments estranys, com una performance que va realitzar vestida de núvia i amb guants de boxa o amb imatges sorgides de la reelectura de La divina comèdia, de Dante», afirma Marta Cervera, qui també s’ha fixat que Molina s’inspira en poemes com En celebración de mi útero, d’Anne Sexton. «L’espectacle és una celebració de la dona encara que amb certa polèmica perquè sempre hi haurà qui vulgui buscar l’enfrontament home-dona o pensar que ridiculitzo a l’home encara que no és així», destaca la bailaora i coreògrafa.

Precisament, a París, on va estrenar aquesta coproducció fa ja uns tres anys, l’obra va provocar divisió d’opinions. «Una part del públic es fa fidel i una altra s’acomiada de tu. Això passa amb cada espectacle. Però aquesta vegada em va agradar rebre una primera esbroncada d’un senyor que es va asseure a primera fila. Té mèrit perquè va aguantar tota l’hora i mitja! », va dir satisfeta en una entrevista.

ATREVIDA

La coreògrafa sap que les seues atrevides propostes no són per a tots els paladars. Només les fotos de l’espectacle, bastant dures, han aixecat polseguera entre els guardians de l’ortodòxia flamenca. Però no per això s’acoquina. «Si jo em prenc la llibertat de mostrar el que sento, perquè no em van les provocacions gratuïtes, vull que els altres es prenguin la mateixa llibertat per a opinar i expressar el que vulguin. Per a mi és molt important que ocorrin aquestes coses», explicita. I és que per a Molina, l’art no té límits.

«Ser flamenca és moltes coses. Amb unes m’identifico, amb unes altres no». La seua lluita, diu, sempre ha estat la mateixa: mantenir l’essència flamenca. Per això en aquest espectacle intenta deixar espai a l’inesperat. «El flamenc és com un part, alguna cosa que expulses», remarca. I com en tot part, hi ha fragments o episodis que un no espera, per aquest motiu hi hagi certa improvisació sobre l’escenari, perquè a Rocío Molina no li interessa el còmode, prefereix fugir d’ell. En aquest sentit, els espectadors hauran d’estar atents a quins pugui passar.

Buscar tiempo en otra localidad