+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Mònica Mira: «Sense poder escriure, deixaria de ser qui sóc»

La periodista i escriptora va presentar la seua nova novel·la 'Donde la vida nos lleve' en la llibreria Argot

 

Emocional. La literatura de Mira està impregnada de sentiments. - FRANC ORTIZ

Eric Gras
07/04/2019

Mònica Mira és un autèntic tot terreny. Periodista, mare, lectora, escriptora i moltes altres coses, va presentar a la llibreria Argot la seua nova novel·la Donde la vida nos lleve (Versátil). Parlem amb ella per conèixer més sobre l’obra i la seua forma d’entrendre l’escriptura.

—‘Donde la vida nos lleve’ és el títol de la teua novel·la, que succeeix a ‘Me cuesta tanto olvidarte’, aquella història entre Gabriela i Darío, els seus protagonistes. Amb què es troba el lector ara?

—Amb la seua evolució després del pas del temps. Donde la vida nos lleve seria com quan fa molts anys que no veus a algú amb qui vas compartir una cosa molt intensa i per circumstàncies vas deixar de veure. Un dia et retrobes i el primer que li preguntes és com li ha anat la vida. Aquesta novel·la és la resposta a com són tots els protagonistes quan la passió ha de conviure amb la rutina, quan les emocions inicials en qualsevol parella han de bregar amb els dilemes de la vida que en un moment determinat es planteja qualsevol persona: tenir o no tenir fills; viure en un lloc o un altre… Prendre aquest tipus de decisions traça la nostra destinació.

—Dius que aquesta novel·la és molt més que una novel·la romàntica, que aquí ocupa un paper rellevant el drama intern que viu la seua protagonista, que també existeix un aire de suspens. Com ha estat el procés creatiu? De quins elements t’has servit o quins aspectes de la naturalesa humana pretenies captar?

—No em preocupa la classificació per gèneres, però m’incomoden els prejudicis que acompanyen a qualsevol d’ells. En tot el que escric hi ha molt de sofriment personal, de com els personatges afronten conflictes que van més enllà dels estereotips que volen adjudicar-li al gènere romàntic en el seu conjunt. A mi, de les relacions entre les persones, siguin amoroses o no, m’interessa com afronten els conflictes, què hi ha darrere de les grans decisions, per què actuen d’una manera i no d’una altra. Els secrets, les mentides, les pors, l’amor o el desamor no només per la parella, també pels éssers estimats, són el fil conductor de la trama. I el suspens, forma part de la meua manera d’escriure. Conèixer a algú interessant suposa anar descobrint-ho a poc a poc, i a vegades et portes sorpreses inesperades. M’entusiasma doblegar cantonades per a trobar-me de cop amb el que no deixa veure una paret.

—Peníscola és un personatge més d’aquesta novel·la? Per què?

—Ho és, sens dubte. Sense Peníscola aquesta història no seria com és. Gabriela viu aquí perquè és el seu lloc en el món. Jo no he viscut mai a Peníscola, però sento una connexió que és bastant irracional, com tots els amors. De fet, ho definiria com un amor platònic que he pogut sentir en plenitud fent que Peníscola sigui meua en almenys en una història creada per mi. Amb l’edat he comprès que els llocs on estem són importants perquè ens defineixen, per això també apareixen la Vall d’Uixó i la Vilavella. El que se sent en llegir la novel·la pels escenaris on transcorre és el més de mi que hi ha en aquesta novel·la.

—En la teua opinió, és l’amor el gran tema de la literatura?

—L’amor és el gran tema de la literatura, la música, el cinema… L’amor o l’absència d’ell ha protagonitzat o justificat les millors i més universals històries, vull pensar que Penélope va esperar per amor a Ulisses; el Quixot estava enamorat perdudament —en la seua bogeria— per Dulcinea; el meu poeta de capçalera, Pablo Neruda, va arribar a mi amb els seus Cien poemas de amor y una canción desesperada i ja no es va anar. A l’amor li canten Hombres G, Camela, Joaquín Sabina o Bob Dylan. No em crec les històries de gent que no vol o no odia a ningú, que ve a ser el mateix. Sóc una persona emocional i estic fermament convençuda que sense emocions, res ens diferenciaria d’un pi plantat en un parc. Els meus personatges es volen, s’odien, es troben a faltar o es repudien, no sabria crear-los d’una altra manera. Per no ser categòrica diré que, de moment, no m’interessa escriure sobre personatges que no es deixen portar pel que senten o deixen de sentir.

—Quina és la literatura que l’atreu a Mònica Mira, que li mou alguna cosa per dins?

—La que m’obliga a llegir a poc a poc per a degustar-ho. Hi ha un món tan ampli darrere de la interpretació del que llegim, que els textos que només són el que es veu a simple vista connecten menys amb les meues inquietuds. Tampoc és que m’atregui la complexitat excessiva, ja és bastant complexa la realitat que haig d’escriure en el periòdic. Arriba a ser esgotador. Per això espero que una novel·la, fins i tot encara que l’autor no tingués aquesta intenció específica, m’inciti a reflexionar, a gaudir d’aquest consum íntim de buscar entre línies, t’acostis o no al que l’autor tenia intenció de comptar. No he estat sempre així, suposo que és el que té la maduresa.

—Com aconsegueixes combinar la teua faceta com a periodista amb la d’autora de novel·les?

—El que escric per pur plaer és la meua expiació, en el sentit de purificació. El periodisme és un ofici dur, cada vegada més. L’eslògan que tots s’obstinen a convertir en mantra és que només per ser periodista, menteixes. Un generalisme desagraït i poc respectuós amb molta gent que es deixa la pell tots els dies per guanyar-se el pa suportant desenes de pressions. Sóc del pensar que hauria de preocupar-nos més tenir lectors crítics, que consumidors d’informació còmodes que necessiten creure’s a ulls clucs tot el que els compten. Perquè així ens van les coses. Assumeixo aquesta part de la meua professió, perquè em considero una periodista vocacional, i per això dic que les novel·les són aquesta manera de purificar allò profanat, l’ofici d’escriure. Escriure ficció —carregada de la meua visió de la realitat— és el meu mecanisme de supervivència emocional.

—Què persegueixes quan t’asseus enfront de l’ordinador o el paper en blanc? Què et va impulsar a dedicar-te a l’escriptura, a les paraules?

—Donar regna solta a totes les inquietuds que em mouen. En la vida real et fas moltes preguntes que no sempre pots contestar. Quan escric amb total llibertat tracto de resoldre dilemes com per què mentim, per què odiem, per què no podem oblidar, per què no podem desprendre’ns del passat, i busco els arguments necessaris per a donar fonament a les conclusions, conscient que les meues poden no ser les mateixes que les del lector. És fascinant. Quant a l’impuls que em va portar a escriure… aquesta pregunta hauria de respondre-la la «jo» que vaig ser com a adolescent, perquè va ser quan vaig començar a fer-ho. És una forma de ser. Com el que necessita cantar, pintar, respirar… jo necessito escriure, el que sigui. Si em llevessin aquesta possibilitat, deixaria de ser qui sóc.

—Novament publiques amb Versátil. Què suposa per a tu que una editorial d’aquestes característiques t’editi?

—Saber que el teu llibre forma part d’aquesta complexa xarxa de distribució en la qual és tan complicat fer-se un buit, és tranquil·litzador. Saps que no estàs sola, que una editorial amb experiència i que coneix com funcionen els mecanismes del sector et recolza, i això et dóna serenitat en aquesta cascada d’emocions que suposa publicar. Més enllà d’aspectes estrictament comercials —no pots vendre una novel·la si el lector no sap que l’has escrit—, ha estat un procés d’aprenentatge. La meua primera novel·la va ser una autoedició i el «yo me lo guiso, yo me lo como» pot ser enganyós. Per a créixer et fa falta un ull crític que t’ajudi a veure’t i llegir-te des d’una perspectiva diferent, i en gran manera aquesta visió me l’ha aportat la meua editora, Esther Herranz, i els meus lectors i lectores.