+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ART

Una transmutació de l'ésser

Mar Arza exhibeix a la galeria Cànem una nova proposta artística sota el títol ‘Enser’, fins al proper 28 de juny

 

Retorn a la llar. L’artista castellonenca Mar Arza exposa novament en la galeria Cànem, la seua «casa». - DAVID GARCÍA

Irene Gras
26/05/2019

L’òbit d’un ser estimat, així com la introspecció que la mateixa artista aborda sobre la noció de ser i la seua pèrdua, és el tema principal que s’afronta en Enser, un concepte en el qual l’artista Mar Arza submergeix a l’espectador creant un habitacle preservat i reservat a rendir culte a la memòria.

A la galeria Cànem som testimonis d’un recorregut únic i precís, en el qual cadascuna de les peces ocupa un espai determinat, com si d’un inventari es tractés, originant l’atmosfera adequada per a la seua comesa. El significat del conjunt deixa entreveure la cura i la meticulositat del treball d’Arza al qual ens té acostumats, així com la seua delicadesa i elegància a l’hora de construir el seu discurs. Per a això, l’artista s’ha servit de diferents suports i materials combinant diverses tècniques fins a trobar un llenguatge totalment propi, amb un estil inconfusible i identitari, de caràcter poètic.

Cadascuna de les peces que componen l’exposició és un poema en si mateix, amb títols evocatius com a «Duda la certeza» (2017-2019) que descriu com a textos posats a penes com a pètals de veu a punt de desprendre’s d’un paper de gravat esgotat i fora de catàleg; «Muda la corteza» (2009-2019), frase de rèplica que apunta després d’un fragment d’escorça recollida en un passeig per la muntanya i emmagatzemat durant anys en l’estudi fins avui; o «De rama larva» (2005-2019), joia commemorativa d’amor pretendent de preceptes culturals, fosa en bronze a la cera perduda, entre altres set obres que formen l’inventari de vida.

La mateixa artista explica com neix la noció d’Enser, el seu procés de creació i el seu significat. Una paraula que sorgeix del joc de barrejar conceptes com «en presència», «en existència», «en el seu ser» i, sobretot, del desig de conservar la memòria del ser estimat amb cert aire de possessió i exhaustivitat. Així mateix, Arza assenyala altres significats que estan relacionats etimològicament, com per exemple el fet de passar llista i designar tot allò que es trobava i s’anotava sota l’expressió «a ser», «en el seu ser» o «tenir a ser». D’aquesta forma, prevalia i es confirmava el trobat enfront de l’absent, silent. Així doncs, la formació d’aquesta paraula, «enser», desemboca en diversos camins que l’artista explora i trasllada al temps i a l’espai de l’íntim, concretament a l’instant en el qual un s’enfronta a la pèrdua irreparable, a la desaparició de ser. Un moment en el qual es desencadena un procés intern i continu de confusió, en el qual a un li costa assimilar la realitat revelada, una circumstància on es manifesta la resistència gairebé física d’acceptar la veu silenciada de la quotidianitat, amb l’esperança de tornar a escoltar-la, de retenir-la i guardar-la per sempre, fins al punt de voler projectar el seu ressò en una caixa de ressonància de rememoració i evocació.

Amb tot, Arza planteja un viatge de vivències i records propis a través d’estris, que conformen el conjunt artístic, que emula i recull una sèrie d’utensilis o objectes que inventarien la memòria de l’absència i el dolor de la pèrdua, però també de la permanència. Una mostra creada mitjançant el joc de presències i buits, entre el pesarós camí del duel en el qual s’amunteguen tant els pensaments com les paraules, on l’artista intenta pronunciar allò que no té cos de paraula, obrint un debat sobre com afrontar la pèrdua, i si existeix la possibilitat remota d’arribar a aquest ser a través de cada «enser», encara que aparentment estigui en algun lloc inaccessible a l’enteniment. Una labor que Arza realitza portant i compartint la presència d’allò més estimat mitjançant el seu record, sostraient l’immaterial a l’experiència de vida; condensada en cada mirada, en cada gest, en cada paraula... Una al·legoria de la realitat de l’artístic, en la qual no pot deixar d’absorbir la seua pròpia intimitat per a apaivagar l’esgotament i l’angoixa de viure oposant-se a la realitat, objectant contínuament els sentiments i emocions que sobrevenen davant l’aflicció.